Monthly Archives: febrer 2010

Lydia Miranda • Un vertader tsunami de records

Estàndard

 

No han passat tants anys, però sembla que ha estat una eternitat. Quatre anys. Quatre anys que han significat per mi un canvi radical. Vaig deixar l’escola, vaig marxar a estudiar a una altra ciutat, vaig canviar d’amics, vaig dedicar-me amb totes les meves forces a la meva professió… vaig canviar de realitat. Un canvi de realitat que em toca acceptar, malgrat a vegades el desig de tornar al rebombori dels passadissos de l’escola sigui profundament melancòlic.

Recordo amb perfecta claredat el dia dels Jocs Florals. Recordo fins i tot el perfum que edulcorava aquell vespre del mes de maig. Tots  engalanats, preparats per mostrar el millor de nosaltres a qui sempre havia estat al nostre costat. A vosaltres, tots els professors que guiàreu el meu camí i que fóreu sempre una llampada en un cel que, sovint, tornava fosc per la inseguretat.

Ara parlo des del punt de vista d’una persona que ha trobat el seu lloc i que sap que no l’hagués trobat sense totes les persones que em van ajudar a ser qui sóc.

El dia dels meus Jocs Florals vaig cantar. Cantar per mi és com respirar, i aquell dia, vaig respirar amb l’aire que vaig inspirar de tot el que San Gaietà és per mi.

Nirvis, assajos, pensar quin poema podria escriure, desitjar que tot surti bé, saltar sobre el Pare Pablo quan em donà el diploma, aguantar les llàgrimes en moments realment emocionants…

Quan em van demanar que escrivís qualque cosa per al blog, la meva primera reacció fou: com puc enllaunar tots aquells records? Com podria transmetre totes aquelles sensacions? Doncs avui, puc dir que aquest vertader tsunami de records que m’envaeix em trasllada a la millor època de la meva vida i el més important de tot, sense aquest tsunami, jo no seria la mateixa persona.

Lydia Miranda és estudiant i actriu. Podeu seguir la seva feina sovint a IB3 TV i també al teatre. Fins al 7 de març participa a la comèdia Per amunt i per avall, dirigida per Ricard Reguant (Teatre Escènic de Campos)

——————————————————————————————————————————-

Enviau-nos la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com 

Cata Coll • la generació del ’93

Estàndard

Jo vaig participar en els XXIV Jocs Florals (2009) i varen ser una passada. Ens va costar molt d’esforç però ho vàrem aconseguir. Primer de tot els càstings. Tots passàrem uns nirvis impressionants; encara que hi va haver moltíssimes llàgrimes, alguns de nosaltres vàrem aconseguir-ho. Els afortunats haguérem d’assajar molt dur, però el dia de la veritat ens va sortir de faula! Aquí us deixo un parell (mallorquí) de fotos que resumeixen aquell esdeveniment tan especial per a la generació del ’93.

Enviau-nos la vostra aportació a  jocsflorals25@hotmail.com 

Marina Heredero • 9 de maig de 1997

Estàndard

    25 anys de Jocs Florals. Això vol dir que la il·lusió d’aquesta festa a la nostra escola no decau mai, però també que el temps passa. Fas comptes i ja no et basten els dits de les mans, en necessites uns quants més! Resulta que han passat ja 13 anys. No fèiem ESO, fèiem BUP i això també ens converteix en alumnes d’una altra generació, ja llunyana, perquè mai no he aconseguit saber a la primera quin curs és avui dia el nostre ja gairebé ancestral 2n de BUP. I contra això ja no hi podem fer res, així que t’acabes convertint en allò que sempre havies dit que no series. Com quan na Malen em va enviar un correu dient-me que s’havia posat en marxa aquest blog… el sopar d’amigues de divendres vespre es va convertir en un memoràndum de batalletes d’aquell 9 de maig de 1997. Recordàrem el poema que ens havia tocat llegir a unes quantes de les presents: “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Jaume Sisa. Parlava de la Blancaneus, la mona Xita, en Cocoliso i en Peter Pan. I no és broma, tot i que als sis companys que ens va tocar llegir-lo ens ho va parèixer en un primer moment. El dia que na Puri va fer la distribució de poemes, allò semblava de tot manco un poema. Però ens el férem nostre, hi posarem ganes i el dia de la posada en escena va acabar sent un dels més aplaudits. Sense oblidar, però, el que recitaren dos altres companys com si fos ben bé la retransmissió d’un partit de futbol. El contingut així ho requeria i ho feren genial.  

Tot el que envoltava els Jocs Florals, i supòs que encara ho continua sent, era sinònim de celebració. Hi havia nervis i il·lusió perquè el que estàvem fent havia costat molta de feina i era gran. Era de les primeres vegades que ens pujàvem damunt d’un escenari davant pares i mares. Teníem la responsabilitat de fer-ho bé. Tots ben mudats i guapos, allò es convertia en una espècie de “presentació en societat” dins la nostra escola. I per ventura hi ha qui no ho recordi d’aquesta manera, però fou molt divertit. Es poden oblidar molts moments de la vida escolar, però sé ben cert que els Jocs Florals no formen part d’aquest llistat.

 

I ja que en Tomeu Orell ha penjat els vídeos del dia que vaig fer una connexió en directe des del saló d’actes de l’escola pel programa “Balears Directe”, el millor que ha tengut mai IB3 Televisió, si em permeteu aquesta llicència, deixau que us conti un parell de coses: sí, estava nerviosa i, fins i tot com diuen alguns, emocionada. Molt, no us podeu imaginar quant… com poques vegades ho estat en els meus cinc anys de professió en televisió tant davant com darrere la càmera. Fou d’aquelles vegades en les quals no vols que una feina et surti bé, sinó beníssim. He de dir que sóc ben conscient que no ho vaig aconseguir del tot… però sóc periodista perquè m’agrada contar històries i en el món del periodisme, almanco en el meu, és més fàcil explicar històries de gent aliena a tu abans que d’altres de més properes. I aquell dia em tocava fer partícep a molta de gent d’una petita part de la meva. I tot i que ja feia anys que havia deixat l’escola i els exàmens… Hi eren molts dels meus professors: s’havia de quedar bé i fer-ho beníssim perquè tothom n’estava pendent. En definitiva, era una manera de recordar tot allò que havia viscut dins aquell col·legi: era la meva escola, on havia estat més de vuit hores al dia des dels 3 fins als 18 anys, que es diu ben aviat.

    Estic convençuda que hi ha tants Jocs Florals com alumnes hi hem participat i cadascú té els seus records. Enguany són 25 anys i esper que cada any siguem més els que poguem participar en els pròxims aniversaris. Enhorabona i molts d’anys i bons a tots!!! 

Marina Heredero és periodista d’IB3 TV i ha participat a programes com “Balears Directe”, “Balears en acció”, i nombroses retransmissions de festes populars per tot Mallorca.

—————————————————————————————————-

 jocsflorals25@hotmail.com 

Isabel Garcia • Teníem quinze anys i ara en tenim quaranta !!!

Estàndard

Teníem quinze anys i enguany en feim quaranta. No érem gaire madurs i, per sort, la vida a l’escola era molt maca. Tot i que havíem d’estudiar, clar! …i no teníem ni ipod, ni mac, ni mòbil… ni web, ni mail, ni face…, ni play, ni wii, ni sé com es pot estudiar ara… Ja ens bastava amb  nar a Lunita , al Garito i al Corb Marí; i a veure un quants “rockers” al bareto de la vora… fins que algú ens deia “pijos”, tot per dur un privata, unes rayban, els levi’s,  les naútiques i una karhu una mica cara.

El cap, poc amoblat, amb pinzellades vàries: un rosa, rosae; una integral, una fòrmula del Tallada, unes excepcions de na Puri a una norma ortogràfica…; ”cabeza levantada, no evalúa” ens deia el de literatura, un profesor gran com un pi; i pacient com un pare. Ja no ens feia anglès na Miquela; ara teníem en Pere i era més difícil encara. La geografia en castellà. Les errades d’EGB . El respecte a un mateix i que  el temps era d’or, no ho enteníem encara.

Els  profes teníen un mal nom; més per nom, que per mal …no sé ara si es té temps per mal noms, ni tans sols per cognoms. Ni sé si era millor abans, o si és millor ara. El millor d’abans era que érem joves, i ara que ja no ho som gaire. Voldria tenir més records, i tan sols em queda un sentiment dels Jocs: …que són d’estranyes les paraules i quina màgia quan en combinar-se fan que la teva pell es desperti, el teu cor bategui i la cara es pensi realitat el que escolta, dibuixant un somriure o deixant caure una llàgrima.

Gràcies Puri quan un dia ens vares obrir les portes de la poesia. Si no, com haguéssim parlat de tu a tu amb la vida quan, de sobte, un dia, la realitat no ens ha mostrat la seva millor cara?

Isabel Garcia.

 COU 1987-88

jocsflorals25@hotmail.com

na Marta Vives i els 20 anys de Jocs Florals !!!

Estàndard

Hola estimats “cayetanitos” i estimadíssims professors, en especial tots els que participeu en els Jocs Florals i feis any rera any què tot surti perfecte.

Jo tenc un bell record de la vintena edició dels Jocs Florals que em va tocar viure.

En el nostre any es va fer un recorregut per les diferents èpoques de la Història utilitzant com a mitjà de transport la poesia.

En el primer grup alguns dels alumnes van recitar una cançó popular que tractava de la mort de na Roseta (Na Roseta és morta, senyors!) i també un tros de la famosa Sibil·la amb un efecte especial que vàrem estrenar en primícia en el nostre any. Consistia en què mentre l’alumna recitava la Sibil·la, la resta que estàvem darrera la cortina de l’escenari del Saló d’Actes havíem de fer un lleuger remor amb la boca tancada, com si fos l’eco per a què quedés un efecte d’ultratomba, què descrit queda estrany, però quan vàrem aprendre a modular el to en què ho teníem que fer per a que es sentís bé la poesia, va quedar molt bé…o al manco original.

D’un altre poema que me’n record és d’un d’en Miquel Martí i Pol que es titula “No demano gran cosa”, què em va encantar des del primer moment en què el vaig escoltar al primer assaig, i no és per la complicitat mútua que tenc amb en Miquel Martí i Pol, què per algun motiu em va escriure el seu tan famós llibre “Estimada Marta” 😉 sinó què és molt expressiu i sonor.

També va ser memorable l’ ”arxi-coneguda” cançó de “Boig per tu” de Sau en versió poètica.

Finalment a mi em va tocar llegir en el darrer grup un poema què al principi no m’agradava massa sincerament, però de tant de repetir-lo en diferents entonacions, sentiments, i sobre tot l’entusiasme que em va contagiar na Miquela Lladó (què crec que li agrada bastant aquest poema)…em va enamorar. El meu poema, el qual encara record quasi sencer, va ésser “Mai donis per finit” de Miquel Àngel Riera. M’encantaven els versos que deien “m’agrada amb tu sentir-me perduda dins la mar gran, m’atreu anar sense rumb, aquest no tocar en terra del qual ara ja en deim “miquelangelejar”. Uff! lo què em va costar dir aquesta darrera paraula sense travar-me.    

Era un 5 de maig (estic quasi segura de què era aquest dia…però no ho podria jurar) i l’esperadíssim dia dels Jocs Florals arribà. Tot l’esforç, els assatjos a l’escola, els assatjos davant ma mare, i fins i tot algun davant el mirall, ja eren cosa del passat, perquè ara tocava demostrar tota aquella feina damunt l’escenari.

Després de tants de preparatius: mirar més de cent vestits per elegir la indumentària perfecta per a l’ocasió, i per descomptat resant per a què cap més dugués el teu mateix vestit el qual havia de ser formal, però sense ser massa arreglat, és a dir, no havia de ser de noces ni tampoc com un vestit qualsevol de sortir com un dissabte normal…en definitiva, elegir bé el vestit era tota una aventura, però, com cada any, acabàvem trobant el nostre vestit tard o prest.

Els nervis abans de pujar a l’escenari et tancaven l’estómac i t’eixugaven la boca que moments abans de llegir pareixia una sola de sabata, però la majoria vàrem posar en pràctica la tàctica que ens va ensenyar la molt experimentada Miquela Lladó que consistia en aspirar profundament omplint bé els pulmons, aguantar l’aire uns segons i deixar-lo sortir a poc a poc. I va ser graciós el primer pic què ho vàrem fer a un assaig perquè abans de començar ens diu: “bé ara farem uns exercicis que van bé per relaxar-vos, si vos maregeu, tranquils, és normal”. Però quan ho vaig fer el gran dia, amb l’esperança de tranquil·litzar-me un poc, ja no vaig notar el mareig perquè dels nervis ja no sabia ni els segons que contava, amollava l’aire aviat, tenia les mans banyades, les cames tremoloses i la cara tensa. Però un cop allà dalt, amb les llums que t’enlluernen i fan que no vegis a ningú i amb la concentració que ens varen ensenyar a tenir na Malena, Begonya i Miquela tot es passava i sortia beníssim. La pena era què quan et volies adonar del gran moment que estaves vivint ja estaves una altra vegada asseguda a la teva butaca esperant a que els presentadors obrissin els esperats sobres. I tenies ganes de tornar a pujar, perquè realment no ets del tot conscient del que t’està passant.

M’ha encantat reviure aquest moment una vegada més i compartir-lo amb vosaltres que ho feis possible cada any.

Des de la meva edició del Jocs Florals, cada primer dissabte de maig ha estat una constant repetir assistència a la Sala d’Actes per rememorar aquests moments i gaudir de generacions que vénen darrera. Malauradament, això d’estar estudiant enfora de l’illa no ajuda per poder-me escapar, però amb esperit mai he deixat de retornar a cada edició dels Jocs Florals.

Enhorabona a na Malena i en Tomeu per tenir una idea tan bona. I una forta i poètica abraçada a tots.

Enviau-nos la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com 

Na Puri Reus: il·lusió i passió pels Jocs

Estàndard

     Si a un altre post parlàvem de na Miquela Lladó com una de les ànimes dels nostres Jocs, na Puri Reus ha estat una altra ànima ben especial, segurament l'”alma màter” d’aquest certamen poètic, en els 25 anys de la seva existència. Amb distintes funcions, però sempre participant en la coordinació i direcció d’aquesta colla canviant d’adolescents esburbats -convençuts que la poesia encara té cabuda en la societat actual- na Puri ha estat un poc també (permeteu-me l’expressió) “la mare” de tots aquests jovenel·los (almenys damunt l’escenari i durant algunes setmanes). Segur que qualque dia ens escriurà per aquí les seves impressions sobre l’evolució d’aquesta aventura que cada primavera ella ha viscut amb tanta d’il·lusió i passió. Recordau que, naturalment, també voltros estau convidats a compartir amb tothom, no vos faceu pregar, alguna anècdota curiosa del vostre pas pels Jocs.  

     Una d’aquestes curiositats que tant ens agraden passà l’any 2006. Se celebraven els XXI Jocs Florals de Sant Gaietà i el programa Balears Directe (IB3 TV) va enviar un equip per connectar amb la Sala d’Actes precisament en els minuts abans del seu inici; la reportera que va venir (oh! quina casualitat) era la periodista Marina Heredero, exalumna de l’escola que va fer un reportatge en el transcurs del qual demostrà que estava ben emocionada de tornar a trepitjar l’escenari dels Jocs. Venga, Marina, amem si t’animes a escriure’ns qualque coseta. Mentrestant arriba el moment, l’equip d’investigació d’aquest blog ha localitzat la seva entrevista d’aquell dia a na Puri.

jocsflorals25@hotmail.com

Sílvia López • Presentar els Jocs

Estàndard
cariciaypatada.blogspot.com

Hola, jo sóc na Sílvia i vaig tenir la sort de passar pels Jocs Florals un plujós 5 de maig del 2008. I us demanareu: com que “plujós”? Doncs sí, encara que paregui mentida, després de (aleshores) vint-i-dos anys celebrant els Jocs Florals sense una gota, els integrants de la generació del ’92 vàrem tenir “la sort” de gaudir d’una bona ploguda aquell vespre. Tots els pentinats de perruqueria, els vestits comprats des de feia més d’un mes i les corbates recentment apreses a fermar van quedar xops tan sols en posar un peu fora de la majestuosa Sala d’Actes de Sant Gaietà. 

     Com cada any, els nirvis i les ganes de començar es respiraven a l’ambient mentre anàvem arribant, un a un, a l’entrada de la Sala. D’aquells moments d’arribada, francament, no recordo quasi res. Degueren ser els nirvis o la recerca contínua d’un lloc ón la pluja no em banyés, pero el record d’un moment en especial no el tinc. L’únic que podria dir és que, de sobte, d’un dia per l’altre, tots els meus amics amb els qui havia compartit classes, menjadors, jocs, campaments, joguines (i fins i tot qualque xupa-xup) em pareixien persones adultes, persones que havien crescut de cop i volta per art de màgia… supòs que la mateixa màgia amb la que vam celebrar els nostres XXIII Jocs Florals. 

     El record que tinc del meu moment de glòria en aquell escenari: presentar els Jocs Florals. No sé si era cosa meva, però la Sala d’Actes es va presentar davant dels meus ulls més grossa que mai. Més plena de gent que mai. I, a sobre, vaig haver de anar alerta a l’hora de dirigir-me cap al faristol; havia d’anar amb compte de no patinar amb aquells tacons banyats i aquell trispol de fusta! Però tot anà bé i, juntament amb el meu company Jaume, vam donar començament als Jocs Florals. Amb tot l’ímpetu que ens era possible, tal i com na Miquela ens havia ensenyat. 

     Va ser meravellós, i cada pic que ens retiràvem de l’escenari no era un moment per donar gràcies a Déu d’haver sortit de la mirada de la gent, sinó que era un instant per a agafar aire i sortir, tot d’una, amb més forces que abans. Finalment, també vam tenir l’oportunitat d’anomenar els premiats. Sols recordo dues coses d’aquell moment: la curiosa pronunciació de la “è” a la frase “I el guanyador ÉS…” del meu company Jaume qui, amb el seu infalible accent d’Alaró, pronuncià la “e” de “és” oberta. Ben oberta. Cada cop que deia la frase, el públic més jove esclatava a riure. Jaume… que divertit que ets! 

     I a mi, em dedico com a record el treball que em va costar obrir un del sobres dels premiats. Estic segura que si al ‘Facebook’ hi haguès un grup que es digués “Jo també opino que els sobres dels premiats en els Jocs Florals estan tancats amb Super-glue”, tots els presentadors dels Jocs hi estaríem apuntats. 

     Però… com bé diu un mallorquí: “I que no és guapo, això?“. Que visquin els Jocs molts anys més, perquè marquen un abans i un després a la vida de l’estudiant de Sant Gaietà.

    Viviu-los amb ganes, amb força, i amb il·lusió perquè, com vaig llegir a un llibre en certa ocasió: “Jo no crec en un escenari en el que no es pugui guanyar“.

jocsflorals25@hotmail.com

Na Miquela Lladó i els Jocs

Estàndard

  Amb aquesta neueta que ha caigut aquests dies per les nostres illes, sembla que torna Nadal, o això li agradaria a més d’un. La Xarxa té aquestes coses i ara mateix no és difícil trobar a Youtube un grapat de vídeos com aquest de Música Nostra dedicat a les neus d’El Desembre congelat. Les imatges tenen uns anyets i ens recorden que ha estat un autèntic luxe per als Jocs Florals de Sant Gaietà comptar amb na MIQUELA LLADÓ des dels primers temps, una de les ànimes, sens dubte, dels nostres Jocs.

   No és fàcil parlar en aquest breu espai d’una figura tan propera per tots, però també tan important per a la música de Mallorca: s’integrà, de ben joveneta al moviment de la Nova Cançó catalana, i ha estat la veu cantant de Música Nostragrup que per cert també ha fet 25 anys recentment– i de Siurell Elèctric. Una dona que surt a les enciclopèdies (clar que sí!) i que, en aquestes modernes èpoques del ciberespai, té pàgina web pròpia, ben recomanable. Guardonada (2007) amb el Premi Jaume II del Consell de Mallorca, aquí la trobareu en una recent entrevista al dBalears, on parla de poesia i explica el seu darrer espectacle dedicat al recitat poètic.

És el vostre torn. Recordau anècdotes del vostre pas pels Jocs? Com els vàreu viure amb na Miquela?  Hala, a refrescar la memòria, que encara sou joves… 

jocsflorals25@hotmail.com

Els Jocs fan foc !

Estàndard

Estimats “cayetanitos” : Avui no vos parlaré d´accents, ni de pronoms febles ni de Ramon Llull encara que em costi no fer-ho… La meva primera intervenció en aquest bloc és per recordar un episodi que succeí l´any 1995, en els Jocs Florals dedicats  a la MAR. Idò en aquest Jocs, l´escenografia era com sempre espectacular: tot el trespol era cobert d´espelmetes que simulaven la mar i donaven un to especial al decorat. Fins aquí tot bé. El tema és que les espelmes amb els corrents d´aire “s´anaren animant” i gairebé sense adonar-nos-en tenguérem un petit incendi sobre l’escenari. Record de manera especial el paper de l´alumne que tocava el piano en aquells moments, n´Armando ABRAHAM que no s´immutà gaire malgrat la situació i que en tot moment, seguí fil per randa les recomanacions que donam sempre a l´alumnat ( “passi el que passi a l´escenari vosaltres sempre concentrats en el vostre paper” ) I tant que va estar concentrat! No aturà en cap moment, semblava com els músics del Titànic que no deixaren de tocar malgrat aquest s´enfonsava… 

 

Faig memòria també pels nostres “herois particulars” d´aquella nit: en Miquel Tallada ( Mestre Tallada )  i el Sr Palou ( el nostre gerent per aquell temps ) que sortiren amb uns extintors a apagar el foc. I mentre, la gent que s´ho mirava en la distància bocabadats, incrèduls que allò hagués pogut passar. Tots els que estàvem darrera de l´escenari amb el cor a cent… Algú de vosaltres ho recorda, ho va viure o n’ha sentit a parlar ?????

jocsflorals25@hotmail.com

Aquesta anècdota també ens serveix per recordar la sort que hem tengut de comptar amb alumnes que s’han dedicat professionalment al món de la música com intèrprets i ensenyants. Un exemple n’és l’esmentat Armando Abraham, concertista de piano i professor del Conservatori Professional de Música i Dansa.  Li deu haver sorprès un incendi a algun altre concert…?   Cap com aquesta!

 

Hola, món

Estàndard

Estimats i estimades alumnes de Sant Gaietà ex-partíceps dels Jocs Florals, que enguany celebren el seu 25è aniversari::

Volem donar-vos la benvinguda a aquest blog que neix avui amb la idea de recuperar els vostres records, compartir sentiments, desitjar il·lusions… tot esperant que ens envieu anècdotes, comentaris, fotos… per anar escalfant motors cap al 7 de maig, en què commemorarem aquest dia tan especial.

Si voleu participar, estau convidats a afegir aquí els vostres comentaris i/o enviar-nos un correu (amb el que vulgueu, sorpreneu-nos!) a:

jocsflorals25@hotmail.com

Una forta i poètica abraçada,

Malena Gual i Tomeu Orell,

en nom de tot l’equip que prepara els Jocs Florals d’enguany.