Daily Archives: 10 06+00:00 03pm0311 2019

N’Òscar Roses des de Londres….

Estàndard

Després de molts anys d’espera varen arribar, sí, els XIV Jocs Florals. Des de petits vèiem com els majors es mudaven, el bé que tocaven i cantaven i la nostra major il·lusió era acudir a uns jocs florals, d’un germà o cosí. Al maig, quart d’ESO es revolucionava, i la primavera ajudava que els nervis i histèries augmentessin. Tots, absolutament tots, assajàvem, practicàvem o preparàvem la gala, el nostre sopar i la nostra festa. Va ser una experiència inoblidable, tots ho vam fer bé, tant Puri com na Begonya, Miguelina i Malena van fer que gaudíssim encara més d’aquesta gala, ens la varen preparar a la perfecció, ens van tranquil·litzar i si tot va sortir bé va ser gràcies “al bon rotllo” i companyerisme que va haver sempre tant entre alumnes com amb els professors. Moltes gràcies por tot,
Vos enyora Oscar des de Londres.


 
Si no ho sabeu, en el món escènic, sempre es desitja “MOLTA MERDA”. Aquesta expressió ve del temps en què els cavalls eren el mitjà de transport habitual. Llavors en les estrenes de les obres teatrals, quant més públic hi anés més excrements de cavalls hi havia… AQUEST CARTELLET NO FALTA MAI EN ELS NOSTRES JOCS I PER AIXÒ HE ENVIAT AQUESTA FOTO.

Víctor Company • Veure i Viure els Jocs Florals

Estàndard

La primera vegada que vaig veure uns Jocs Florals va ser l’any 1999, l’any que el meu germà feia 2n de BUP (actual 4t d’ESO). 
L’any que vaig viure, però, els primers Jocs Florals va ser dos anys després, el 2001, quan jo feia 4t d’ESO i em vaig vestir, per primera vegada, “d’homonet” (com deia la meva mare).

 Han estat molts els Jocs que he tingut l’honor de veure assegut entre el públic, però només un ‘al backstage’. És increïble com, per molt que no siguin els teus companys de curs, o tu mateix, any rere any segueixes sentint aquest nus dins l’estómac quan es senten les paraules màgiques: Comencen els Jocs Florals ! “.

No puc adjuntar fotografies ni videos de l’any que vaig pujar a l’escenari a llegir, ni tenc cap anècdota per contar, però sí que m’agradaria donar les gràcies per tenir l’oportunitat i el plaer de poder participar, 9 anys després, en un acte tan important i que ens fa riure, plorar, patir, disfrutar… i molts d’altres sentiments que tenim cadascun dels espectadors i participants dels Jocs (i sobretot a uns Jocs Florals tan significatius com són els vint-i-cinquens). En definitiva, viure els Jocs Florals. 

Marta Bennàssar • A la fi han arribat

Estàndard

     Sóc na Marta Bennàssar i vaig participar en la XXIII edició del Jocs Florals. El que millor record són les hores que vam passar damunt l’escenari del Saló d’Actes durant tota aquella setmana (que crec que tant pels meus companyes com per a mi va ser la millor setmana de totes). Recordo molt bé el dia dels Jocs, em vaig llevar amb nervis; tot i axí vàrem arribar al nostre darrer assaig i aquí els “pocs nervis” que teníem es varen multiplicar per 1000, però va arribar el moment del relax, les noies anàvem a la perruqueria mentre que els nois aprenien a fermar-se la corbata. Sense oblidar que durant tot el dia tots anàvem mirant el cel i esperant que la pluja no fes acte de presència durant aquella nit. Una vegada arreglada vaig pujar al cotxe amb la meva tia, na Puri, i el primer que em va dir va ser: fa vint-i dos anys que es fan el Jocs i MAI no ha plogut mentre que jo intentava no escoltar-la, ja que no em volia posar més nerviosa. Quan vàrem arribar tot era caòtic, roses banyades, programes xops, cabells estufats….  Però, com per art de màgia, quan els presentadors varen donar per oberts els Joc Florals, el caos va desparèixer.

     A la fi va arribar l’any dels meus Jocs Florals, ja que jo havia vist pujar a l’escenari na Mariona (la meva germana), l’Anna i en Jaume (els meus cosins) i, amb els ulls de la més petita, ho veia com una cosa impossible per a mi, però gràcies a tots els dies de preparació em vaig veure amb cor de pujar a l’escenari amb una novetat: els nervis havien desparegut. També foren especials ja que era el primer any que el meu avi Miquel no va poder assistir als que eren els meus Jocs, però això sí, ell va ser el primer que em va veure amb el meu vestit de gala.

     Quan va acabar l’acte, el que més il.lusió em feia era anar a casa i llevar-me les sabates per posar-me còmoda, però encara quedava molta nit i molta pluja perquè arribès el moment desitjat. Malgrat tot, em va agradar molt participar als Jocs Florals i tornaria a fer-ho, és clar!

     I, com deia Miquel Martí i Pol, “Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema

   Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
   Era el temps d’estimar i jo encara era pur.
   Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensa en l’angoixa
i d’aquell temps en servo ben vius tots els records.
   I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
   Mireu-me bé les mans, com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
   Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal, em  fueteja el rostre.
   Agonitzo de tant d’esforç per no saber-me
i és, per befa, en la veu que visc i agonitzo.
   I, encara, sé del cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta d’insabut i d’autèntic,
allò que potser ens altres servaran quan em perdi.

   Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens, inajornable;
i només jo en podré saber l’abast per sempre.

  Si esbrineu d’un sol gest  (1954-57)

Enviau la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com