Jaume Pizà • La màgia tan sols es troba a la poesia

Estàndard

   “Bon vespre!“. Amb aquesta simple frase però amb un significat tan ampli va ser com, juntament amb la meva amiga Sílvia, vaig donar l’inici als vint-i-tresens Jocs Florals. Aquella setmana, del 5 al 9 de maig de l’any 2008, va ser la més divertida que he passat a l’escola des que fa dotze anys vaig començar a primer d’Educació Primària
   Record que encara tenia cara de (bon)al·lot petit i he de confessar-me; mai en la meva vida he estat content que em despertin al dematí i haver d’anar a l’escola, sincerament, ho odïi. Però aquella setmana no, va ser especial, cada dia al dematí en vaig llevar amb unes ganes i una força especials per venir al col·legi. Els quaranta minuts de cotxe que hi ha des de ca meva a les “barreres negres” em passaven volant, i tot gràcies a l’ambient d’amistat, companyerisme, les rialles, el renou, els crits de na Miquelina i les imitacions de ballet d’en Miki Vidal que hi havia a dins el gegant i buit saló d’actes de l’escola, on qualsevol paraula amb un to de veu un poc més alt que els altres feia retronar les parets… Era com si no em fes falta sortir d’allà, tan sols per anar a menjar colque cosa. Per tot es respirava poesia.
   Sempre he cregut en la sort, és una molt bona amiga meva, la bona i  la dolenta és clar, ja que sempre he jugat amb ella. I
, com era de veure, era evident que aquell divendres plouria, jo ho sabia des de feia molt de temps, per això no em vaig estranyar al veure vestits banyats, pentinats desfets per la pluja i les nines pegant bots dels nirvis i em vaig limitar a pensar: Mala sort! Després de tot, perquè res del que estés passant durant aquelles dues hores a fora del saló d’actes m’importava tan poc com els resultats de la lliga femenina de petanca. Vull dir, que només m’importava el meu paper de presentador al costat de na Sílvia, no volia que ni a mi  ni a la meva parella féssim ni el més mínim error. I així va ser.
   Vull parlar també del sopar que havíem organitzat tota la classe després de que s’acabés l’acte, ja que jo sóc d’aquells que m’agrada més un dinar/sopar/berenar que qualsevol altra cosa, es respirava alegria per tots els costats del restaurant, tots els nins pareixíem “El Padrino“, i les nines que s’esforçaven en mantenir totes l’equilibri a damunt aquells gegants tacons que portaven, pareixíen na Penélope Cruz a l’entrega dels Òscars.
   …Havent-me deixat infinites coses i infinits detalls fora escriure, em deman: ¿com es poden explicar tot aquest seguit d’instantànies fora deixar-se ni un sol detall? – Tan sols amb MÀGiA, pero després de tot… LA MÀGIA TAN SOLS ES TROBA EN LA POESIA.  

3 responses »

  1. Jo també record bé aquell vespre, per raons òbvies. Efectivament, els al·lots semblaveu tots una guarda de… homes elegants (qualque Al Capone es va “colar”, sí), i elles… massa feren en un vespre tan accidentat. Crec que voltros dos vareu ser una de les millors parelles de presentadors de tota la història; pel que jo record, bona dicció i bon saber estar… (no vos equivocàreu gaire, no?). Encara vos veurem a IB3 a qualsevol telenotícies !!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s