Daily Archives: 10 24+00:00 04am548 2019

Jaime Bonnín • Gravat a la retina

Estàndard

     Jo vaig arribar al col·legi a 1r d’ESO. Record perfectament com cada any, pel mes de maig, el col·legi es transformava i girava al voltant dels Jocs Florals. En la meva innocència, jo no entenia res, pensava que tot allò era desmesurat…
     Però va ser arribar a 4t d’ESO, i des del començament de curs ja es començava a respirar una atmosfera diferent. La meva germana havia presentat uns Jocs, i tenia curiositat per saber què hi havia darrere tot allò. Cada dia l’event estava més proper, els assajos començaven, els poemes ja estaven escollits, i com una onada pareixia que anàvem creixent fins al dia dels Jocs, on rompríem, mostrant a la gent què havíem fet.
     Arribat el dia, he de reconéixer que per a mi tot va passar massa ràpid, però em va quedar gravat a la retina. La música, els poemes, les anécdotes,… ho record quasi com si fos ahir. Encara ara, quan ens juntam “les velles glòries“, no hi ha dia que no en surti com a tema, i si hi ha oportunitat, tornar a veure el vídeo (ei que sí, Pere) !!

     Dels Jocs en guard grans records, i grans amics!!

 

jocsflorals25@hotmail.com

Puri Reus • Brollador de sentiments

Estàndard

     He conviscut amb els Jocs Florals mitja vida, mai més ben dit, i quan vaig començar a participar en aquesta aventura, no em podia ni imaginar que un 7 de maig de 2010, celebraríem els 25 anys dedicats a la poesia i a la cultura catalanes. Dit així sona com a molt acadèmic, però en realitat el que ha predominat tots aquests anys han estat els sentiments.

No puc oblidar aquell horabaixa de les vacances de Nadal del curs 1985-86, quan parlant amb mon pare de la idea d’en Miquel Tallada de fer una activitat relacionada amb la cultura lligada a 2n BUP, ell, amb aquella manera que tenia d’explicar les coses, em contà com son pare i per tant el meu avi, participava en l’organització dels Jocs Florals que se celebraven a Felanitx, abans de la Guerra Civil. Tot el que em va explicar em va fascinar: els poetes novells que hi participaven, la manera d’entregar els poemes en plica, el discurs a cada edició del Mantenidor, l’emoció de l’entrega de la Viola, l’Englantina i la Flor Natural, com s’aconseguia esser Mestre en Gai Saber… Després de les vacances li vaig explicar a en Miquel aquella conversa i li vaig proposar fer el mateix a l’escola. Es va entusiasmar i des d’aquell moment vam començar la llarga travessia que ens ha dut fins al 25 aniversari.

   Al llarg d’aquest camí jocfloralesc, m’han passat moltes coses, la immensa majoria magnífiques, doncs els companys de viatge han estat fantàstics: en Miquel Tallada, na Miquela Lladó, el Pare Estelrich –amb el seu suport i alguna que altra renyada, que en el fons ens ajudava a millorar any rere any–, en Toni Pascual, na Nuria amb els seus meravellosos decorats, en Pere Estelrich que tants anys va fer de Mantenidor, i tots els professors i professores que han anat passant per la tutoria de 2n.BUP/4t.ESO i pel Departament de Català (impossible anomenar totes les persones que durant 25 anys han posat el seu granet de sorra perquè tot sortís bé).

     També he implicat la família que, realment, han estat molt pacients, doncs aguantar els meus nervis edició rere edició, és per fer-los un monument, a més sempre s’han deixat dur pel meu entusiasme i han participat en tot el que els he demanat. En Toni, el meu marit, m’ha ajudat sempre amb la part informàtica: passar el guió a net, copiar poemes que després llegien els alumnes…, vaja el que fes falta. Els meus fills també han passat pels Jocs Florals i cada un ho va viure de manera diferent. L’Anna em comenta que va gaudir d’escriure els tres poemes que va presentar, amb dos d’ells va guanyar un premi; em comenta també el feliç que la va fer ser triada per presentar una de les parts de l’acte, l’entrega de premis; em diu que mai li havien tremolat tant les cames. En canvi en Jaume diu que ho va passar malament a 4t.ESO per trobar un tema pel seu poema, però ho va consultar amb l’Anna i ella li va dir que fos fidel als seus sentiments i va decidir escriure sobre futbol i encara que no va guanyar, també va gaudir de la festa i de llegir un poema.

     Però, vos he de confessar que, cada any, el que més m’ha arribat al cor han estat les reaccions dels meus alumnes: com tots i cada un durant 25 anys han escrit el seu poema, com han col·laborat en la preparació, com he vist els seus ulls brillar d’emoció el dia de l’acte i, el més important, com hem estat capaços a cada una de les edicions de convertir-nos en un grup homogeni amb una il·lusió comú. A tots i a cada un MOLTÍSSSIMES GRÀCIES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

      I ara ha arribat el relleu, persones emocionades amb aquesta iniciativa com el Padre Pablo, el Padre Toni, en Tomeu Orell, Na Malena o na Begonya, entre d’altres, que em permeten caminar amb ells, pel camí jocfloralesc, per seguir treballant en aquesta aventura que ha estat una constant per a mi, durant mitja vida.

Gràcies i una besada a la gran família dels Jocs Florals!

jocsflorals25@hotmail.com

Aina Covas • Records

Estàndard

Tot va començar amb els vint-i-dosens Jocs Florals, un any abans que es posés en marxa aquella nit on tots seríem protagonistes. Érem uns joves estudiants de tercer d’ESO, que al·lucinàvem amb els preparatius, amb la decoració que inundava tot el col·legi: miressis on miressis les flors abraçaven cada racó… I, per què no? Gaudir d’aquella meravellosa setmana on les aules de quart d’ESO es caracteritzaven per estar buides! En aquell moment tan sols ens calia esperar, però semblava tan lluny… Qui diria que un any passaria tan aviat? No n’ens vàrem adonar, i na Puri ja ens estava ensenyant vídeos de Jocs Florals anteriors, repetint-nos que calia anar arreglats, però que allò “no era una boda. Així començaren els preparatius: tallers de poesia, càstings de presentadors i aquelles mítiques reunions on el nostre particular jurat d’“Operación Triunfo”, na Malena, na Miquelina i na Begonya, ens intentaven ensenyar de la manera més amena possible.

Amb un obrir i clucar d’ulls, després d’un mes assajant, intentant trobar quin poema era el que ens arribava al cor, ens plantàrem a la setmana del 5 al 9 de maig de 2008. Vàrem repetir tantes i tantes vegades la cerimònia, que ja ens la sabíem de memòria, així que, mentre que els que assajaven eren els músics, o bé els presentadors, els lectors passàvem les hores a les butaques del Saló d’Actes parlant amb els amics, descrivint cóm seria el nostre vestit (el malson de qualsevol nina era trobar-ne una altra amb el mateix vestit!!!) i creant nous records que trobarien un lloc que mai no seria arrabassat de la nostra memòria.

Una de les anècdotes més gracioses que arriben al meu cap és que mentre na Marta Juan i na Maria Hebrero assajaven el seu número de ballet, es varen unir al ball dos al·lots (entre els que es trobava en Miquel Vidal) i ja vos podeu imaginar les llàgrimes que ens sortien a tots els col·laboradors de les rialles que ens provocava aquell particular ball. 

Havien passat 4 dies esplèndids, lluminosos i amb un sol estiuenc profundament aprofitat per totes per agafar un poc de color abans del gran dia. Quina va ser la nostra sorpresa en veure un dia mig nuvolat! Era impensable que justament la generació del 92 tinguéssim la mala sort de ser els primers on la pluja seria el marc de la nostra nit. Perruqueria, vestit, maquillatge, tacons… i paraigües. No podia ser bon senyal.

Només hi ha una paraula per descriure aquells minuts abans de començar: nirvis, nirvis i més nirvis, encara que també varen ser moments de fotografies, desitjos de voler guardar aquells records d’una nit que seria inoblidable. Recordo que quasi tots estàvem darrere l’escenari, i també la veu dels meus amics Jaume i Sílvia donant per oberts els vint-i-tresens Jocs Florals. Ballarines, pianistes, fins i tot cantants, varen ser presentats i ja arribava l’hora del segon grup de lectors. El meu poema s’anomenavaLa mare de Déui quasi ja ni havia de mirar la fulla, després d’haver-la llegida, mínim, cinquanta vegades. Tot va sortir perfectament, i sempre recordaré les abraçades amb les nostres professores, intentant digerir que “el mal moment” ja havia passat i que tan sols ens calia gaudir-ne i relaxar-nos. Però, quin mal moment? Els minuts abans de sortir a llegir sempre estan plens de somriures nirviosos, o almenys així et pareix en aquells instants, però ara donaria el que fos per rebobinar dos anys enrere i tornar a sentir aquelles pessigolles que ballaven al meu estómac.

Com a bona generació, vàrem gaudir de nombroses anècdotes: els galls que amollava en Jaume Pizà, un dels millors presentadors que han passat per l’escola; com aplaudíem i ens aixecàvem el grup de joves asseguts al centre del Saló cada vegada que un dels nostres guanyava un premi, tant fos el sisè com el primer de tots; i com cantàvem la cançó que acompanyava al nostre company fins a l’escenari… Realment érem un curs escandalós, amb totes les conseqüències, incloent les “bronques” que vàrem rebre per la manera d’expressar la nostra alegria i, de cert mode, d’explotar després de tants de mesos d’espera.

M’agradaria incloure també que, a l’hora de llegir els poemes guanyadors, sempre se n’havien encarregat na Miquelina i na Begonya, però aquesta darrera no va poder aparèixer ja que en dies propers havia de tenir a la seva filla Marta. Fins i tot record que na Miquelina va cridar-la en un dels assajos mentre que la futura mare estava a l’hospital, i amb un gran crit de “HOLA, BEGONYA!” Li vàrem transmetre tota la bona energia que vàrem poder. A la cerimònia la va substituir na Laura; si no record malament eren els seus primers Jocs com a lectora, i vàrem quedar molt contents de com se’n va sortir al final.

Per acabar, no és perquè fossin els meus Jocs Florals, però realment es va tractar dels millors Jocs Florals de la història.

jocsflorals25@hotmail.com

Clara Font • “Intitulat”

Estàndard

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

(ja vàrem posar el vídeo de l’actuació en directe, Verges 2007, aquí)

Quan vaig veure a la meva germana cantar en els Jocs Florals del seu curs (en què jo encara no estava a San Cayetano) me vaig dir a mi mateixa que jo també cantaria. En el nostre any me’n record que es va imposar que cantéssim en català; me va parèixer raonable en ser una festa que celebra la llengua catalana, però al principi no me va agradar gens la idea perquè el meu accent català no és que soni molt genuí. Com na Macarena i jo no teníem ni idea de quina cançó cantar, ens la van escollir: Cançó a Mahalta de Lluís Llach. Na Malena me va donar un CD i les lletres perquè ho veiés i aquí van començar els assajos… Va ser el millor del curs: ens passàvem hores al Saló d’Actes, saltant-nos classe, ah!… perdó, aprofitant el temps!

Recordo l’últim dia d’assaig que estava tot el curs allà i na Miquela ens va fer una sessió de relaxació general; ens vam posar tots drets i havíem d’agafar aire durant 10 segons i després amollar-lo leeeeeeeeeentament…”. Jo vaig seguir els passos, però me vaig marejar de tant agafar aire! I vaig caure a la butaca!

Sent jo, alguna cosa (dolenta) m’havia de passar el dia abans dels Jocs: constipada i, com a regal, un poc de mal de coll i afonia. Na Miquela me va donar bicarbonat. Té això, que va molt bé pel coll …i tan bé! El vaig escopir als 10 segons de ficar-m’ho a la boca.

El dia dels Jocs seguia amb el mal, i cada mitja hora me prenia unes cullerades de mel, i també té amb llimona i mel (per variar). Amb sort no anava a més, però tampoc se me passava del tot. L’acte del Jocs va sortir com ho teníem previst: les lectures, els presentadors, pianistes, cantants, ballarines… tot va sortir bé!  El premi va ser molt inesperat… vaig escriure el meu poema com tothom havia d’escriure el seu. No tenia ni idea de què escriure i, a sobre, en català (com me costava!). El vaig entregar sense títol perquè ja estava farta de pensar-ne un; per això li van posar “Intitulat” quan van dir el meu poema.

Me’n recordo que hi havia tanta tensió quan obrien el sobre que semblava que tardaven anys en obrir-lo!  Només me’n recordo d’estar parlant amb la del costat dient a qui li tocarà ara…?”; de sobte em van sonar les paraules del lema que havia posat i vaig notar com me pujava l’adrenalina. Pensava que no podia ser, el meu no! A tothom que li havia llegit, se n’havia rigut, del meu poema; no podia ser el meu. I quan ja vaig sentirIntitulat, de na Clara Font vaig sortir com una bala cap a l’escenari; la veritat que no sé perquè vaig reaccionar d’aquella manera, va ser tal l’alegria… no ho puc explicar. Just abans de pujar-hi, vaig escoltar unes veus que deien Que buena, Clarita!! i en el moment que estava a l’escenari per recollir el premi estava tan contenta! Només me puc quedar amb una cosa d’aquell moment i va ser l’“achuchón” que me va donar na Puri… El record com si me l’estigués donant ara mateix.

En sortir cap a l’escenari es veu que vaig fer un bot d’alegria, o almenys això es va veure en el vídeo que ens van ensenyar al col·legi. Tampoc no puc explicar com te sents en escoltar algú llegir allò amb tant sentiment, allò que has escrit tu.

Si ets tu qui escolta llegir el teu, gaudeix-ho, perquè és un moment preciós per recordar.

jocsflorals25@hotmail.com