No tan sols enamora la poesia sinó que també ho fa la música. Sabela Alvarez

 Benvolguts companys:

Tant na Puri -l’any passat- com na Malena -enguany- m´han anat recordant que si volia podia escriure en aquest blog .  Jo sempre  em deia que  hi havia d’escriure, sentia com una necessitat compartir com varen ser els meus Jocs florals, però no sabia com fer-ho. No sabia traduir el llenguatge dels sentiments, al llenguatge escrit. Però  a la fi em vaig animar, i aquí hi estic per contar-vos la meva experiència…

 JOCS FLORALS, com els  puc definir en una sola paraula? Com ja veieu trobar les paraules per definir un sentiment especial és molt difícil. La meva experiència començà l’any passat a principi de curs. Quart d’ESO… aquell curs decisiu en el que s’acabaven tantes coses, i en  començaven tantes altres!  El curs en  què decidies quin tomb agafaria la teva vida. El curs en  què  t’acomiadaves dels teus companys de classe. El curs en el que havies de descartar o lletres o ciències, per tal d’obrir  unes portes i tancar-ne d’altres. El darrer curs amb uniforme i en definitiva, el curs en què també eren  protagonistes els ansiats JOCS FLORALS.  

Després de les vacances d’estiu, tots pensàvem que seria un curs llarg i avorrit; però el que no sabíem és que seria el més curt i ple de sentiments . Me’n record dels poemes que ens feia llegir la nostra fantàstica Puri. El nostre primer poema : ‘Patates fregides”, dels millors poemes del món! No sé quantíssimes vegades vaig riure practicant aquell poema! El vaig recitat tantes vegades que tothom a  ca meva el va aprendre!.

 A la fi arribaren els esperats càstings per escollir lectors, presentadors i  actuacions artístiques. Jo ho tenia clar: volia ser presentadora. M’entusiasmava allò de presentar, encara que només fos durant vint minuts (tothom ho volia ser!). Na Puri sempre ens deia que allò de ser presentador, no era tan sols llegir bé (i davant de tantes i tantes persones, què és de difícil!) sinó que  també com un ”premi” que se donaria a la persona que de debò en fos mereixedora.  A classe m’animaven a presentar-me per tocar el piano, però jo no volia. Jo el que volia ser era presentadora. Ja tenia el meu desitjat paper de presentadora, quan em vàren dir que si per favor em podria presentar també al càsting d’actuacions artístiques per tal d’ escoltar-me. Mig amb ganes i mig obligada, vaig anar-hi. El  que no sabia és que, no tan sols enamora la poesia, també ho fa la música. Després del càsting, jo ja pensava que quedaria en allò;  un càsting. Però no. Necessitaven acompanyar la nit de màgia i poesia amb música.  Així que em vaig decidir i el vespre del 7 de Maig de 2010; el meu ”Matrimoni d’amor” de Richard Claydermann i jo, varen contribuir a vestir de sons els esperats XXV Jocs Florals.

Record especialment ‘assajar una, i una altra, i una altra vegada  tot l’acte. Ja podeu imaginar que ” imposa” fer un acte tan important… però és que aquests èren els vint-i-cinquens, havíen de quedar perfectes!  Cada dia quan arribava d’escola, el primer que feia era posar-me els altíssims tacons i anar al saló a tocar la meva peça.  Una de les coses que se m’han quedat gravades al cor i que mai oblidaré foren les paraules de na Miquela,  l’artista dels Jocs Florals, la que dóna color, creativitat i passió a aquest acte: ”No has de seguir el pentagrama al peu de la lletra. L’has de fer tal com el sentis. Els vertaders músics no són els que interpreten les peces musicals tal qual les han escrites, sinó  els que posen la seva essència, esperit i personalitat mentre les toquen”. Idò si volia fer repeticions, les feia; si les volia llevar, les llevava; i si volia fer un altre final me’l inventava !. Crec que mai vaig gaudir-ne tant tocant com aquell vespre…Aquell vespre  només havia de caminar fins a l’escenari, saludar, asseure i posar-me a tocar. Però què llarg que pareixia el camí! Vaig respirar a fons i vaig pensar en el que m´havien  dit: ”Toca com si fossis al saló de ca teva”. Vaig sortir a l’escenari, vaig saludar i em vaig asseure. Però no podia començar a tocar!! No podia veure el que hi havia escrit. Les notes pareixien formiguetes que es movien de dalt abaix. Les mans em tremolaven i notava que pitjar les tecles costava més que mai. Aleshores ho vaig fer. Vaig agafar tot el coratge que tenia i el que no, hi vaig començar a pitjar la primera tecla. Ja no hi  havia marxa enrere, havia de continuar. Les primeres tecles costaren molt, però a cada tecla que tocava, em notava més motivada per continuar  fins a vessar tot l’escenari de música. I és que la música… és poesia. Cada línia, cada pentagrama, cada nota i cada símbol ha de rimar amb el que seguirà per formar un llarg i bell poema. Les paraules són per a  la poesia, el que els sons són per a la música: el vehicle per mostrar sentiments des del més profund del cor.

 Gràcies Puri, Malena, Miquela, Begonya, Cristóbal,Toni Pascual,  Miquel Tallada, Cati, Laura, Núria de Diego, Tomeu i  tothom que fa possible aquest  acte, fer que cada any els nins adults de San Cayetano puguin sentir-se protagonistes d’un vespre ple de somnis on tothom és el protagonista d’una nit de contes. 🙂

 PD: I vosaltres alumnes de 4t d’ESO, aprofiteu tot el possible aquest acte  perquè mai podreu gaudir d’un dia tan especial com aquest. Encara que… sempre podreu evocar els  Jocs Florals escrivint al blog o participant-hi com a poetes! Jo he fet ambdues coses i he sentit més prop de mi, les mateixes pessigolles que vaig sentir aquell vespre màgic…