Monthly Archives: febrer 2018

32 ns JOCS FLORALS. Càsting i ..un poc més. GIOVANNI PETRILLI

Estàndard

Tot va començar quan ens varen ensenyar vídeos dels jocs anteriors. A mi em va cridar molt l’atenció el paper de presentador, així que quan varen demanar-nos què volíem fer en els jocs florals; sens dubte vaig imaginar-me el  paper de presentador. Em vaig aprendre el guió i fins allà tot perfecte. El problema va ser quan ens  varen cridar per fer les proves. Em vaig començar a posar nerviós… i a pensar: “i si em perdo i si faig alguna errada i m’embullo”  “i si…, i si…, i si…”.  Em varen començar a menjar els nervis i els dubtes. Ja no n’estava tan segur…  de veritat que ho volia fer???

La qüestió és que em vaig posar tant nerviós que en una decisió ràpida veig decidir no presentar-me al càsting.  Posteriorment vaig anar a parlar amb la meva professora de català, i en aquell moment, i li vaig explicar el  que m’havia passat. Em va dir que era una ximpleria, però que no passava res. Després vaig arribar a casa i en vaig parlar amb la meva mare.  Tenia raó…, amb el temps me’n penediria  si no feia res. També tenia l’opció de fer de tramoista, però no em convencia…  ja que en el fons volia que els Jocs fossin per mi un dia molt molt especial.

Vaig decidir anar a parlar novament amb la professora per demanar-li si podria llegir una poesia. Em va dir que sí. I vàrem  començar les pràctiques de lectura. Després d’uns dies llegint poesia em varen donar l’opció d’elegir un dels tres poemes.

L’elecció va ser fàcil, ja que n’hi havia un que m’agradava molt. Així que una vegada triat vaig començar a estudiar. Me’l llegia sempre que podia, ja que  tenia una foto en el mòbil per anar practicant en tots els moments morts.

Va arribar l’esperat moment del dia dels jocs i no es va presentar de la millor manera…. A casa, em vaig arreglar posant-me per primera vegada un tratge i corbata. Estava molt que molt nerviós i la meva família m’intentava tranquil·litzar.

D’aquells moments recordo una cosa que em va dir la meva mare que se’m va quedar guardada  a la ment. Mirant-me fixament als ulls em va dir: “GIOVANNI AQUEST ÉS EL TEU MOMENT, PUJA A L’ESCENARI I MIRA EL PÚBLIC, PARLA POC A POC …I SOBRETOT: DISFRUTA”. I ens vàrem abraçar fort.

 

Després d’aquelles paraules ja ens vàrem posar en marxa… i vàrem trobar el primer problema. Hi havia un tràfic impressionant. Tant, que no es podia circular. I a més a més, me’n vaig adonar que amb els nervis se m’havien oblidat les entrades. Així que vàrem telefonar els meus avis perquè les agafessin. Finalment, vàrem  arribar i a temps i vàrem poder  entrar.

La primera impressió i el primer record que em ve al cap és veure  tots els meus companys i companyes arregladíssims i nerviosos. Realment, era un dia molt especial. Vàrem entrar i ens col·locàrem  darrere l’escenari tal i com ho havíem practicat. Tothom estava nerviosíssim i després d’intentar tranquilitzar-nos, entre paraula i paraula va arribar el meu torn.

Em van començar a passar mil pensaments pel meu cap. Pensava com ho havia de fer, com bellugar-me… fins que de cop i volta .. Vaig caminar cap a l’escenari i vaig notar un “silenci absolut”. Havia de parlar.

Vaig recordar les paraules de la meva mare: “tu pots” “gaudeix”, i així ho vaig fer. Realment va ser genial!  Em va encantar! Vaig tenir mil sentiments però sobretot un… “FELICITAT”.

D’aquell dia recordo també, amb molta pena, una notícia que ens varen donar. Que la Puri, marxava de l’escola. Perquè ella és una professora que estima  tots els alumnes i sap treure el millor de cada un.

Així que si esteu llegint això animeu-vos a fer coses, a participar, a gaudir de cada moment. I aprofito des d’aquí, també per  donar les gràcies a tots els encarregats i encarregades que organitzen els Jocs, perquè és realment una experiència meravellosa.