Tag Archives: 8

Susanne Seeler • Fa… 17 anys !

Estàndard

     

     Per una d’aquelles casualitats de la vida, l’altre dia vaig mirar la pàgina web del col·legi i vaig veure „XXV Jocs Florals… aniversari“. Vaig pensar: què bé, encara continuen amb els Jocs després de tants anys! Però va ser al cap d’una estona llarga que realment em vaig adonar del que significaven 25 (!!!) anys. Els “meus” van ser els vuitens, i clar, sóc de lletres de tota la vida, vaig trigar un poc a calcular els anys que havien passat i, la veritat, em vaig espantar una mica….

     Aquell mateix vespre vaig obrir l’album de fotos de SanCa, i entre els records de Jaca-Andorra-Londres-París d’una banda i tota una col.lecció de profes al seu despatx, de passadissos i patis i aules de l’altra, vaig trobar aquestes tres fotos dels Jocs Florals que us envio. Sempre he pensat que a Sant Gaietà he tingut realment GRANS professors, no només pels seus coneixements de la matèria, sinó també per la capacitat de guiar-nos en la cerca del propi camí a la vida.

     I les sorpreses no acaben mai. Des del dia que casualment vaig sentir en Tomeu Orell a IB3 ràdio (va sortir no sé quina paraula en alemany que va pronunciar perfectament! Ni punt de comparació amb l’intent del 1994 de dir “Johann Gottfried von Herder” com toca…..) fins que fa poc vaig llegir la col.laboració al blog d’en Miquel Tallada. Mai no hauria pensat que hi hagués vida (poètica) més enllà de la taula periòdica i dels hemisferis de Magdeburg…    

     Però ja que esteu d’aniversari, vull aprofitar per donar les gràcies a dues persones molt especials que em van fer estimar la llengua catalana: na Puri i na Malena. Quan vaig començar segon de BUP, no entenia ni una paraula de català. Acabava d’arribar, a casa meva es parlava alemany, i hauria estat exempta per tres anys, el temps exacte per acabar COU i lliurar-me de l’examen de català a Selectivitat. Però em semblava una mica absurd no assistir a les classes de na Puri com a oient, al menys per intentar aprendre alguna cosa de la llengua d’aquí. Així que poc a poc vaig anar aconseguint no escriure malament totes i cada una de les paraules dels dictats, em vaig estudiar els diacrítics, i aquell any la meva aportació als Jocs Florals va consistir en tocar la guitarra per a acompanyar la lectura d’alguns poemes. A final de curs vaig intentar llegir Bearn. Primera frustració: no vaig entendre res.

    

     Però no em vaig rendir. A tercer de BUP em va tocar amb na Malena, que em va fer descobrir un món encisador que per a mi era totalment nou: el de la literatura catalana. Llegia tot el que podia i així vaig millorar bastant. A COU na Puri va acabar de pulir els detalls i, després d’uns anys, vaig acabar estudiant Filologia Catalana. I vaig tornar a llegir Bearn. I aquest cop sí que ho vaig entendre tot.

     I vaig entendre una altra cosa molt més important, i és que cap llei no aconseguirà transmetre l’amor a la llengua i literatura catalanes com ho van fer na Puri i na Malena. El resultat, uns anys més tard, va ser aquest: encara que jo ja estudiava a la universitat, na Puri em va demanar que escrivís un poema que ella mateixa va llegir als Jocs Florals d’aquell any. Mentre ella llegia s’em va posar la pell de gallina i va faltar poc perquè em caiguessin les llàgrimes. Vaig sentir que, d’alguna manera, aquests eren realment els meus Jocs Florals. En haver acabat de llegir, em va fer pujar a l’escenari per a entregar-me una rosa. Aquesta rosa, estimada Puri, encara la tinc. Gràcies a tú i a na Malena de tot cor per la vostra feina i la vostra dedicació!

ENHORABONA a tots els organitzadors i alumnes participants passats, presents i futurs

i MOLTS D’ANYS!!!!!

Si voleu participar, enviau la vostra col·laboració a jocsflorals25@hotmail.com 

Xavier Ribot • Amor als Jocs Florals

Estàndard

     Han passat més de quinze anys, devuit per ser exactes, una majoria d’edat per a una persona. Sembla com si fos ahir quan na Puri va entrar a la classe d’anglès que impartia na Catalina Penyafort quan va demanar-me si podia sortir un moment de classe; em sorprengué. Jo, un al·lot que sempre havia passat inadvertit a l’escola, que no es ficava en embolics… Va ser una sorpresa entrar a la sala de professors i encara més sorpresa quan em proposaren com a presentador! A mi, una persona tímida i que té l’espanyol com a llengua materna…

     Supòs que en aquests moments sortí la innocència d’aquells setze anys i vaig acceptar sense pensar-m’ho (el més curiós va ser que la presentadora anava a ser la meva cosina i els professors no s’entemeren fins aquell dia; la situació va ser ben divertida !)

     Record els horabaixes d´assaig, i lliurar-me de nombroses classes amb l’excusa dels preparatius; això va estar bé. Record un guió que cada dia estava més ple d’anotacions, canvis i subratllatsvaja, que gairebé era il·legible.

     Record la primera vegada que em vaig provar un esmòquing; un al·lotet  de 16 anys amb esmòquing!  Jo em sentia ridícul davant els “piropos” de la meva mare, que trobava que era el fill més guapo de tot el planeta !

    Record les mans suades abans de sortir i aquelles rialles nirvioses entre la meva cosina i jo; després ja no record res fins al final de la cerimònia, ni dels premiats, ni les lectures, ni de la música, etc. Jo ja tenia bastant amb “ la meva tasca”.

     Una vegada passada la cerimònia, el millor estava per arribar: el sopar de curs i “ la marxa”, una de les primeres…

Aquell dia va ser màgic per a mi pel que havia passat i pel que va passar després… És molt tòpic –propi dels poemes d´amor dels Jocs Florals– però vaig descobrir l´amor de la meva vida, encara que en aquest moment no ho sabia, ja que jo sols tenia ulls per a les seves llargues cames, la seva minifalda blanca i una camisa obscura. 

     Vull creure que a ella li va passar el mateix amb mi; un elegant jove d’esmòquing que havia estat el presentador de la gala, devia imposar…

     La veritat és que no guard retalls de diaris ( els va haver ! ) ni sé on és l’enregistrament de vídeo dels meus pares ( que hi va esser ) i tampoc guard cap premi ( no en vaig guanyar cap ) però aquest dia, la meva vida va canviar.

    Gràcies a aquest dia i a aquests Jocs Florals, duc 18 anys amb una meravellosa persona, estic feliçment casat i tenc dos fills també meravellosos.

    La màgia dels Jocs Florals, m’acompanyarà tota la vida…
    Que visquin els JOCS FLORALS !!!!

Si voleu participar, enviau la vostra col·laboració a jocsflorals25@hotmail.com 

Viky Langa • Jocs florals 92-93

Estàndard

       Fa temps que vull aportar alguna cosa  però no sé com escriure tot el que vaig sentir, tot el que signifiquen per a mi els Jocs. És més que un dia a s’escola. És alguna cosa que acompanya els al·lots de quart d’ESO durant tot l’any i als professors i professores que ho vàrem viure en primera persona,  ens acompanyarà de per vida.

     Jo no vaig llegir, ni tocar, ni ballar i no vaig guanyar cap premi, però vos puc assegurar que és un dels dies més importants de la meva vida. Aquell dia ple de romanticisme, que fa veure que els al·lots de 15 o 16 anys no són nins, sinó que són homes i dones capaços de sentir, d’estimar o de reivindicar-se és allò que el fa únic.
     Per molta gent és un dia especial, però pel presentador d’aquella edició i per a mi, va ser un dia que mai oblidarem. El meu company de classe, que havia vist créixer any a any, me va mostrar el que realment és la poesia; des d’aquell gran dia de fa 18 anys vivim junts el nostre poema d’amor i cada any quan arriben els Jocs els miram plegats, emocionats, pensant en l’any en què els nostres fills els toqui viure els seus Jocs.

Si voleu participar, enviau la vostra col·laboració a jocsflorals25@hotmail.com 

Irene Pascual • Els jocs, un patchwork de records !

Estàndard

Quan penso en  els Jocs Florals m’agrada imaginar-me una gran manta de patchwork, una manta confeccionada per diferents trossets de tela que formen figures, i enllaçades unes amb les altres formen un hermós conjunt de colors i formes. Aquest cop, teixida per tots i cada un dels participants d’aquests 25 anys de Jocs Florals. Cada un dels teixidors s’ha encarregat de crear el seu propi dibuix, així com en el seu día va crear el seu propi poema i tota la història que envolta el seu vespre dels Jocs Florals. Hi ha molts dels participants que varen escollir teixir una història d’amor, altres una gran història d’amistat, n’hi ha d’altres que triaren l’emoció i la sorpresa, la tendresa o l’unitat.

Cada vegada que es recorda aquell vespre de maig de tant d’anys seguits hi ha una emoció comuna que ens uneix a tots, i fa que, encara que no ens coneguem, formem aquesta gran familia d’alumnes, exalumnes i professors de la nostra escola.

A tots vosaltres, ara companys i llavors professors d’aquella alumna enamorada de quinze anys, que m’heu recordat durant tants d’anys que totes aquelles paraules que sortien d’un capet ple d’il.lusions tenien el seu so i musicalitat.

I a tots voltros alumnes de quart d’ESO, disfrutau teixint el vostre poema i la vostra història, i recordau que passareu a formar part d’aquesta gran família que envolta els Jocs Florals.

ptorio.files.wordpress.com/2006/12/patchwork-quilt.jpg

  Qui ets tu
que en silenci m’escoltes
quan no parlo amb ningú?.

  Qui ets tu
que a les fosques m’inspires
quan amb clau tanc el meu món?.

  Sent que el teu cor m’envolta
i que el teu cor batega aprop del cor meu,
però no trobo la mirada dels teus ulls
i el teu nom se m’escapa, fos com la neu.

  Qui ets tu
que sense llavis em beses
quan rendit s’adorm el cos?.

  Qui ets tu
que sense braços m’acarones
quan somnio que és hora de despertar?.

  Sento que com un imant m’atreus
i que sense paraules em captives
però no trobo la calor del teu pols
i el teu esperit em fuig com una espira.

  Qui ets tu
que en silenci m’escoltes
quan no parlo amb ningú?

Begonya Martínez • Des de l’altre costat

Estàndard

 DES DE L’ALTRE COSTAT

Cada any, quan començam els Jocs Florals, comença a respirar-se un altre ambient a l’escola. Música, cançó, dansa, poemes, càstings… però sobretot, molta, moltíssima il·lusió.

Fa 17 anys (com passa el temps!!) que vaig viure els Jocs Florals com a alumna. L’any 1993 vaig ser la presentadora de la vuitena edició (quan en Miquel Tallada i na Puri m’ho varen proposar, me vaig posar a pegar bots!!) Dos anys més tard vaig guanyar el tercer premi obert amb un poema dedicat al primer amor, que no s’oblida mai. Amb el temps, he de dir que he trobat aquell poema molt cursi, però a la vegada molt sincer i molt, molt adolescent.

Ara ja fa uns quants anys que estic a l’altre costat; i l’experiència dels Jocs Florals, ja com a professora, és encara més enriquidora. Els Jocs Florals han canviat molt. Abans, els professors havien de demanar per favor que els alumnes s’atrevissin a llegir un poema o tocar el piano damunt un escenari (quina vergonya!!). Avui, em canvi, hem de fer càstings perquè, malauradament, no tothom pot fer allò que li agradaria fer. I aquesta és, sens dubte, la part més difícil. Haver de trencar il·lusions, haver de dir que no a adolescents que, en definitiva, només volen participar en un acte que ens emociona a tots. Des d’aquí, gràcies a tots per la vostra comprensió.

Els Jocs Florals han jugat un paper important  la meva vida. Vaig decidir estudiar Filologia Catalana després de “respirar” els versos de Vicent Andrés Estellés i de Josep Maria Llompart en els Jocs Florals de 1993. Però sens dubte l’anècdota que més m’emociona de totes les viscudes és el naixement de la meva filla durant els Jocs Florals de 2008. M’han contat que, abans de llegir un dels poemes guanyadors d’aquell any, na Miquela Lladó (una de les persones que fan que els Jocs Florals surtin beníssim any rere any) va dedicar-li unes paraules a la meva filla: “El poema més bell d’aquesta nit nom Marta i ha pesat 3’200 kg.”

 Sense ànim de semblar n’Almodóvar recollint el seu Òscar, vull donar les gràcies a gent que m’ha ensenyat el que és POESIA: Gràcies, Miquela, per enriquir-me cada dia amb la teva saviesa. Gràcies també a tu, Malena, crec que feim un bon equip! Gràcies Puri, gran “curranta”, amiga i perfecta organitzadora!;  Cati, sempre tan discreta i imprescindible; la meva peça clau a l’escola, Irene: sense tu no me faria tan feliç la meva feina; tutores de 4t d’ESO, Merche, Paula, Lina, sempre disponibles pel que faci falta, Tomeu, per ser un historiador amb ànima de poeta; Miquel, per ser un home de ciència tan enamorat de les lletres; Laureta, per voler llegir poemes adolescents a l’escenari; Viki, per compartir infanteses; Cris, per ser tan jove!!; Tracy, because you’re so lovely!!; Catalina, per compartir amb mi tantes i tantes confidències; Toni Pascual, per adreçar-me els millors versos en moments clau de la meva vida; i un llarg etcètera de gent que em fa tan fàcil la meva feina i que fa que cada dia sigui un poema. A tots els meus companys, vos estim! I a vosaltres, alumnes, gràcies per no perdre mai la il·lusió i per recordar-me l’adolescent que un dia vaig ser.