Tag Archives: ball

Endavant poesia, Carla González

Estàndard

La nit dels Jocs Florals és una de les nits més esperades per a la majoria d’alumnes de la nostra escola. Des que sóc petita record que quan  entrenava els divendres fins a les 20 (justament  la mateixa hora que comencen els Jocs) sempre em quedava mirant  tots els nois i noies amb la boca oberta. Ells anaven tots  amb esmòquing i s’havien arreglat bé els cabells, elles portaven vestits impressionants, talons, maquillatge i cabells de perruqueria, record que em semblaven prínceps i princeses trets d’un conte de Disney.

Van passant els anys i va arribar el meu torn, ja era a 4t de l’ESO i ens van anunciar el títol dels nostres Jocs: “Endavant poesia“. Va ser un enamorament sobtat, m’encantava el tema d’aquest any i això em va il·lusionar encara més. Em vaig organitzar amb dues companyes i vàrem començar a preparar un ball, treballàvem molt bé en equip i ens posàvem d’acord molt fàcilment, i per a mi va ser molt important tenir-les al meu costat durant els mesos de durs assajos i pors pel càsting. Hi havia altres dos balls que es presentaven al càsting aquest any, i jo en ser tan pessimista, no veia gens clar que ens anessin a escollir, fins i tot el dia del càsting una de les meves companyes i jo estàvem malaltes a casa, cosa que vaig pensar que ja ens anava a desqualificar directament, però no va ser així. Quan ens vàrem recuperar les dues vam fer el càsting un  altre dia, ens van venir a animar un petit grup d’amigues que més tard es convertirien com en les entrenadores de l’equip. Va passar una setmana plena de tensió i especulacions per part de tots els alumnes de 4t sobre  qui serien els elegits  i a la fi va arribar el dia i … van triar els tres balls !!

Estàvem súper contentes i emocionades, però això significava que ens havíem de posar a entrenar encara més durament, per demostrar als professors que no s’havien equivocat en donar-nos aquesta oportunitat. Va passar el temps alarmantment ràpid, i ja era la “famosa”setmana d’assaig dels Jocs, una de les millors i pitjors setmanes de 4t i de la meva vida.

El primer dia ens va sortir desastrós, jo fins i tot vaig vomitar dels nervis i vam tenir alguna que una altra discussió, però vam aconseguir tirar endavant com el bon equip que érem. Durant la setmana vam desenvolupar ràpidament una rutina: assajàvem al pavelló, assajàvem a l’escenari, els profes ens feien una crítica constructiva i després les nostres amigues una crítica molt més dura. El ball anava canviant dia a dia, arreglant alguna cosa per aquí, ajustant allò altre per allà, … I a la fi arribà  el divendres! Arribem i vam fer un assaig general, va sortir bastant bé pel que ens vam anar bastant contents tots a preparar-nos: maquillatge, perruqueria, una dutxa i ja estava tota llesta. En arribar al col·legi hi havia una sensació de ganes i companyerisme increïble, només s’escoltaven floretes i comentaris positius. Ens vam fer fotos, tant amb els nostres amics més propers com amb aquell company amb el qual no parles tant, aquella nit érem tots una gran família.

Va començar la gala i només se sentien aplaudiments des de fora i cada vegada ens faltava mennys per actuar, Ens vam donar una abraçada les tres i vam anar cadascuna a una banda diferent de l’escenari. Es van apagar els llums, es va encendre la pantalla amb unes flames blaves i va començar la cançó amb un fort cop. Durant el ball no pensava, només feia i  sentia, va ser increïble! En acabar no vaig sentir cap aplaudiment cosa que em va estranyar, però vaig sortir contenta de totes maneres.  

Tothom ens va felicitar i no va ser fins que vaig veure el vídeo que em vaig adonar de tots els aplaudiments que havíem rebut, només que no els vaig sentir pels nervis. Però una de les coses més boniques va ser just abans d’entrar, que van sortir les nenes de gimnàstica com solia fer jo i em van mirar amb la mateixa cara que jo mirava a “les grans” i això em va fer sentir com mai ho havia fet abans, em va omplir d’orgull, de nostàlgia i només vaig poder pensar com n´estava d´orgullosa que de mi mateixa.

Les meves col·laboracions als Jocs Florals … Alba Gisbert

Estàndard
Els Jocs Florals no només és aquella nit de maig  plena de nirvis, sinó un record que guardaràs per tota la vida, recordaràs tots els bons moments amb els teus amics i professors, dels moments màgics, d´il·lusió,  l’olor tan particular del saló d’actes, dels crits de na Bego i de les emocions tan fortes que es viuen i de poemes plens de sentiments.
En el meu cas , tot va començar un dia en el pati imaginant amb na Maria Marti què podíem fer per participar als Jocs,  i pensàrem amb un ball. Sonava bé però era una idea una mica boja. Al  principi fins i tot s’enrigueren  de nosaltres però amb esforç, ganes i dedicació podem dir que ho vàrem aconseguir i que ara som nosaltres qui reim. Vàrem fer un ball divertit , és clar que no era perfecte perquè no som cap ballarins professionals però els deu amics que ballàrem,  ho vàrem fer el millor que podíem fer-ho i amb això em don per satisfeta. 
 
Imatge
També vaig col·laborar en el ball de na Irene Soler i na Paula Verdera fent les fotos pel seu vídeo. Vàrem anar a un platja petita del Portitxol i per fer-les, utitlizàrem uns llençols i les  dues gimnastes  igual vestides. Vaig cercar les posicions més boniques per tractar de fer les millor fotos, vàrem jugar amb els llençols ,el vent i la llum , i el resultat va ser molt bo . Vaig gaudir com una nina petita. No sóc cap fotògrafa professional, és clar, però m’encanta la fotografia i sempre intent recollir dins una imatge, la bellesa i l’essència de cada moment. 
Per finalitzar vull dir que estic totalment d’acord amb la frase del nostre estimat Rafa Nadal ” Qui creu que no pot millorar no sap res de la vida”. Intentar-ho fer lo millor possible sempre , amb disposició d’ aprendre, amb ganes i esforç i  segur que ho aconseguiu!! 
Imatge
Imatge
Molta sort a tothom!! 
Alba Gisbert

Aina Covas • Records

Estàndard

Tot va començar amb els vint-i-dosens Jocs Florals, un any abans que es posés en marxa aquella nit on tots seríem protagonistes. Érem uns joves estudiants de tercer d’ESO, que al·lucinàvem amb els preparatius, amb la decoració que inundava tot el col·legi: miressis on miressis les flors abraçaven cada racó… I, per què no? Gaudir d’aquella meravellosa setmana on les aules de quart d’ESO es caracteritzaven per estar buides! En aquell moment tan sols ens calia esperar, però semblava tan lluny… Qui diria que un any passaria tan aviat? No n’ens vàrem adonar, i na Puri ja ens estava ensenyant vídeos de Jocs Florals anteriors, repetint-nos que calia anar arreglats, però que allò “no era una boda. Així començaren els preparatius: tallers de poesia, càstings de presentadors i aquelles mítiques reunions on el nostre particular jurat d’“Operación Triunfo”, na Malena, na Miquelina i na Begonya, ens intentaven ensenyar de la manera més amena possible.

Amb un obrir i clucar d’ulls, després d’un mes assajant, intentant trobar quin poema era el que ens arribava al cor, ens plantàrem a la setmana del 5 al 9 de maig de 2008. Vàrem repetir tantes i tantes vegades la cerimònia, que ja ens la sabíem de memòria, així que, mentre que els que assajaven eren els músics, o bé els presentadors, els lectors passàvem les hores a les butaques del Saló d’Actes parlant amb els amics, descrivint cóm seria el nostre vestit (el malson de qualsevol nina era trobar-ne una altra amb el mateix vestit!!!) i creant nous records que trobarien un lloc que mai no seria arrabassat de la nostra memòria.

Una de les anècdotes més gracioses que arriben al meu cap és que mentre na Marta Juan i na Maria Hebrero assajaven el seu número de ballet, es varen unir al ball dos al·lots (entre els que es trobava en Miquel Vidal) i ja vos podeu imaginar les llàgrimes que ens sortien a tots els col·laboradors de les rialles que ens provocava aquell particular ball. 

Havien passat 4 dies esplèndids, lluminosos i amb un sol estiuenc profundament aprofitat per totes per agafar un poc de color abans del gran dia. Quina va ser la nostra sorpresa en veure un dia mig nuvolat! Era impensable que justament la generació del 92 tinguéssim la mala sort de ser els primers on la pluja seria el marc de la nostra nit. Perruqueria, vestit, maquillatge, tacons… i paraigües. No podia ser bon senyal.

Només hi ha una paraula per descriure aquells minuts abans de començar: nirvis, nirvis i més nirvis, encara que també varen ser moments de fotografies, desitjos de voler guardar aquells records d’una nit que seria inoblidable. Recordo que quasi tots estàvem darrere l’escenari, i també la veu dels meus amics Jaume i Sílvia donant per oberts els vint-i-tresens Jocs Florals. Ballarines, pianistes, fins i tot cantants, varen ser presentats i ja arribava l’hora del segon grup de lectors. El meu poema s’anomenavaLa mare de Déui quasi ja ni havia de mirar la fulla, després d’haver-la llegida, mínim, cinquanta vegades. Tot va sortir perfectament, i sempre recordaré les abraçades amb les nostres professores, intentant digerir que “el mal moment” ja havia passat i que tan sols ens calia gaudir-ne i relaxar-nos. Però, quin mal moment? Els minuts abans de sortir a llegir sempre estan plens de somriures nirviosos, o almenys així et pareix en aquells instants, però ara donaria el que fos per rebobinar dos anys enrere i tornar a sentir aquelles pessigolles que ballaven al meu estómac.

Com a bona generació, vàrem gaudir de nombroses anècdotes: els galls que amollava en Jaume Pizà, un dels millors presentadors que han passat per l’escola; com aplaudíem i ens aixecàvem el grup de joves asseguts al centre del Saló cada vegada que un dels nostres guanyava un premi, tant fos el sisè com el primer de tots; i com cantàvem la cançó que acompanyava al nostre company fins a l’escenari… Realment érem un curs escandalós, amb totes les conseqüències, incloent les “bronques” que vàrem rebre per la manera d’expressar la nostra alegria i, de cert mode, d’explotar després de tants de mesos d’espera.

M’agradaria incloure també que, a l’hora de llegir els poemes guanyadors, sempre se n’havien encarregat na Miquelina i na Begonya, però aquesta darrera no va poder aparèixer ja que en dies propers havia de tenir a la seva filla Marta. Fins i tot record que na Miquelina va cridar-la en un dels assajos mentre que la futura mare estava a l’hospital, i amb un gran crit de “HOLA, BEGONYA!” Li vàrem transmetre tota la bona energia que vàrem poder. A la cerimònia la va substituir na Laura; si no record malament eren els seus primers Jocs com a lectora, i vàrem quedar molt contents de com se’n va sortir al final.

Per acabar, no és perquè fossin els meus Jocs Florals, però realment es va tractar dels millors Jocs Florals de la història.

jocsflorals25@hotmail.com

Natàlia Pérez, Bea Fanjul • El nostre tango del Jocs Florals

Estàndard

   Tothom pensava… tan sols 3 mesos, tan sols 2 mesos, tan sols 1 mes, però el moment no arribava.
   Fins que un 8 de maig, tots estaven super nerviosos, amb els vestits ben preparats, amb el nervis de fer qualque ”pífia”. Peró d’una cosa sí  que estavem ben segurs, que aquell dia no el podríem oblidar mai més i així va ser. Nosaltres vàrem ser dues de les tres ballarines del la XXIV edició dels Jocs Florals. Vàrem preparar un ball ( un tango, per ser més exactes !!! ) ens varen escollir en el càsting i a partir d’aquell moment  assatjàrem  fins que ho creguérem que ho teníem tot perfecte. El moment va arribar, els presentadors varen dir l’esperat ”Comencen els Jocs florals!” i tots vàrem passar junts aquell moment. He de dir però,  que això no hagués pogut ser possible sense l’ajuda de totes les professores que ens varen ajudar a assajar, a calmar-nos, a millorar. Esper que aquest any els nostres companys de quart d’ESO ho gaudeixin tant com ho vàrem fer nosaltres (més no podreu gaudir, perquè és impossible… jejeje!); pensau que aquest moment no es repetirà mai més, ja que vosaltres sereu els protagonistes.

Molta sort i que tingueu un bons  XXVens Jocs Florals !

Bé, vos deixam una foto de la nostra actuació….  

                                                                   Natàlia Pérez