Tag Archives: Maria

Cati Ramon Verger • Uns Jocs inoblidables

Estàndard

    

     Me’n record quan vaig començar a fer feina al col·legi substituint na Begonya perquè havia estat mare del seu primer fill, en Joanet. Va ser llavors quan vaig saber que a Sant Gaietà cada any (cada primavera, com la que canta Maria del Mar Bonet) s’organitzaven uns Jocs Florals on els protagonistes eren i són els alumnes de 4t d’ESO.

     Fou a partir d’aquell moment quan vaig entrar en contacte amb els Jocs de la mà de na Puri, na Malena, na Begonyana Miquela; va ser així com vaig començar a assistir als assajos i em va envoltar la passió i la il·lusió amb la que treballen professors i alumnes, per tal que any rere any els Jocs siguin inoblidables. 

     Encara avui m’emociona veure com els alumnes que he tengut a classe aprenen a declamar un poema, a sentir-lo i a transmetre’l, com es preparen balls i actuacions musicals, però sobretot el que més m’impressiona es comprovar l’esforç, l’entusiasme i la il·lusió dels alumnes de quart d’ESO per tal que puguem gaudir la màgica nit dels 25 vint-i-cinquens Jocs Florals plena de poesia i  d’il·lusió.

     Només em queda donar les gràcies a tots els professors i alumnes que fan possible que cada mes de maig rebem el meravellós regal dels Jocs Florals. GRÀCIES A TOTS !!!!!!

Si voleu participar, enviau la vostra col·laboració a  jocsflorals25@hotmail.com 

Aina Covas • Records

Estàndard

Tot va començar amb els vint-i-dosens Jocs Florals, un any abans que es posés en marxa aquella nit on tots seríem protagonistes. Érem uns joves estudiants de tercer d’ESO, que al·lucinàvem amb els preparatius, amb la decoració que inundava tot el col·legi: miressis on miressis les flors abraçaven cada racó… I, per què no? Gaudir d’aquella meravellosa setmana on les aules de quart d’ESO es caracteritzaven per estar buides! En aquell moment tan sols ens calia esperar, però semblava tan lluny… Qui diria que un any passaria tan aviat? No n’ens vàrem adonar, i na Puri ja ens estava ensenyant vídeos de Jocs Florals anteriors, repetint-nos que calia anar arreglats, però que allò “no era una boda. Així començaren els preparatius: tallers de poesia, càstings de presentadors i aquelles mítiques reunions on el nostre particular jurat d’“Operación Triunfo”, na Malena, na Miquelina i na Begonya, ens intentaven ensenyar de la manera més amena possible.

Amb un obrir i clucar d’ulls, després d’un mes assajant, intentant trobar quin poema era el que ens arribava al cor, ens plantàrem a la setmana del 5 al 9 de maig de 2008. Vàrem repetir tantes i tantes vegades la cerimònia, que ja ens la sabíem de memòria, així que, mentre que els que assajaven eren els músics, o bé els presentadors, els lectors passàvem les hores a les butaques del Saló d’Actes parlant amb els amics, descrivint cóm seria el nostre vestit (el malson de qualsevol nina era trobar-ne una altra amb el mateix vestit!!!) i creant nous records que trobarien un lloc que mai no seria arrabassat de la nostra memòria.

Una de les anècdotes més gracioses que arriben al meu cap és que mentre na Marta Juan i na Maria Hebrero assajaven el seu número de ballet, es varen unir al ball dos al·lots (entre els que es trobava en Miquel Vidal) i ja vos podeu imaginar les llàgrimes que ens sortien a tots els col·laboradors de les rialles que ens provocava aquell particular ball. 

Havien passat 4 dies esplèndids, lluminosos i amb un sol estiuenc profundament aprofitat per totes per agafar un poc de color abans del gran dia. Quina va ser la nostra sorpresa en veure un dia mig nuvolat! Era impensable que justament la generació del 92 tinguéssim la mala sort de ser els primers on la pluja seria el marc de la nostra nit. Perruqueria, vestit, maquillatge, tacons… i paraigües. No podia ser bon senyal.

Només hi ha una paraula per descriure aquells minuts abans de començar: nirvis, nirvis i més nirvis, encara que també varen ser moments de fotografies, desitjos de voler guardar aquells records d’una nit que seria inoblidable. Recordo que quasi tots estàvem darrere l’escenari, i també la veu dels meus amics Jaume i Sílvia donant per oberts els vint-i-tresens Jocs Florals. Ballarines, pianistes, fins i tot cantants, varen ser presentats i ja arribava l’hora del segon grup de lectors. El meu poema s’anomenavaLa mare de Déui quasi ja ni havia de mirar la fulla, després d’haver-la llegida, mínim, cinquanta vegades. Tot va sortir perfectament, i sempre recordaré les abraçades amb les nostres professores, intentant digerir que “el mal moment” ja havia passat i que tan sols ens calia gaudir-ne i relaxar-nos. Però, quin mal moment? Els minuts abans de sortir a llegir sempre estan plens de somriures nirviosos, o almenys així et pareix en aquells instants, però ara donaria el que fos per rebobinar dos anys enrere i tornar a sentir aquelles pessigolles que ballaven al meu estómac.

Com a bona generació, vàrem gaudir de nombroses anècdotes: els galls que amollava en Jaume Pizà, un dels millors presentadors que han passat per l’escola; com aplaudíem i ens aixecàvem el grup de joves asseguts al centre del Saló cada vegada que un dels nostres guanyava un premi, tant fos el sisè com el primer de tots; i com cantàvem la cançó que acompanyava al nostre company fins a l’escenari… Realment érem un curs escandalós, amb totes les conseqüències, incloent les “bronques” que vàrem rebre per la manera d’expressar la nostra alegria i, de cert mode, d’explotar després de tants de mesos d’espera.

M’agradaria incloure també que, a l’hora de llegir els poemes guanyadors, sempre se n’havien encarregat na Miquelina i na Begonya, però aquesta darrera no va poder aparèixer ja que en dies propers havia de tenir a la seva filla Marta. Fins i tot record que na Miquelina va cridar-la en un dels assajos mentre que la futura mare estava a l’hospital, i amb un gran crit de “HOLA, BEGONYA!” Li vàrem transmetre tota la bona energia que vàrem poder. A la cerimònia la va substituir na Laura; si no record malament eren els seus primers Jocs com a lectora, i vàrem quedar molt contents de com se’n va sortir al final.

Per acabar, no és perquè fossin els meus Jocs Florals, però realment es va tractar dels millors Jocs Florals de la història.

jocsflorals25@hotmail.com

Emilia Svensson • quin tremolor !!!

Estàndard

    

     Aquí teniu unes fotos i el vídeo en què sortim cantant na Maria Guitart i jo, na Bea Gutiérrez al piano, en Roger a la guitarra elèctrica i en Gonzalo Martínez a la bateria.
     Aquest dia no l’oblidaré en tota la meva vida;  a nosaltres ens van dir que havíem d’arribar abans perquè ens havien de gravar. En aquest moment, estava molt tranquil·la, i la veritat és que va sortir bé.
     Quan van començar els jocs, ja caminava fent tombs darrera de l’escenari amb na Maria i na Bea dient que ens sortiria malament, que ensopegaríem, que na Bea s’oblidaria d’una part de la partitura… Va arribar el 3r bloc i vàrem escoltar els presentadors dir els nostres noms, i allà jo ja anava a pitjor, en la meva vida havia estat tan nerviosa!  Na Bea, en Roger i en  Gonzalo van sortir a l’escenari, mentre que na Maria i jo havíem d’esperar que ells toquessin…

     Sortim i en veure  tota la gent les meves cames van començar a tremolar i la meva veu, a la vegada que pensava: no facis cap gall i no caiguis amb els cables i els tacons Emilia…
     Al final, aquests tres minuts de cançó se’m van passar volant i la veritat, és que tornaria a repetir-ho indubtablement; veure tot el món aixecar-se  i aplaudir  la veritat és que va ser genial…

jocsflorals25@hotmail.com

Maria Orell • Tots m’han tret un somriure

Estàndard

Llegint tots els comentaris, me n’he adonat que tots m’han tret un somriure.

Els meus Jocs Florals varen ser els vint-i-tresens i com ja han dit els meus amics, va ploure!

Malgrat aquest fet, els record com una de les nits que mai oblidaré, però no tan sols aquella nit, sinó també els dies, les setmanes o els mesos anteriors, en els tallers de poesia o quan, per febrer, comencen els càstings i, a partir d’aquell moment, dediques un dia a la setmana per preparar-te per al gran dia.

La setmana abans és quan aquesta preparació s’intensifica, però també s’intercalen moltíssims moments de rialles, nirvis, cançons… Record com si fos ara, els monòlegs que feia n’Enzo a l’escenari al temps de descans, o els números de ball de’n Miki escarnint a les ballarines. A més a més, em va encantar l’ambient que es respirava dins aquell saló durant els primers dies de maig en que a fora feia un sol… i totes volíem sortir per aconseguir estar un poc més morenes per tal que el vestit ens quedàs millor J Era un ambient de companyerisme, en el que compartíem el berenar o alguna que altra revista per als moments de temps lliure.  Record també que el darrer dia les nines vàrem dur les sabates a l’escola per practicar allò de caminar amb aquells tacons altíssims per l’escenari (llavors no va servir de res, perque amb tota la pluja que va caure, les sabates acabaren xopes i per no caure havies de caminar ben a poc a poc!!).

Estic desitjant que arribin els Jocs d’aquest any perque seran els darrers que viuré essent alumna de l’escola i, a més a més, la meva germana hi participa.

Esper que els Jocs Florals durin molts anys més perque són un moment que els alumnes de San Cayetano recordarem sempre.