Tag Archives: Martí

Malena Gual • Miquel Martí i Pol, molt present als nostres Jocs

Estàndard

Tant na Bàrbara Besalduch com na Marta Bennàssar i na Vives,  han fet esment de la importància de Miquel Martí i Pol en els Jocs Florals i en les seves vides en general. Aquest gran poeta, va ser convidat als Jocs Florals que li estaven dedicats, l´any 1998  però per motius de salut  no va poder venir però va tenir amb els alumnes d´aquell any un detall que mai no oblidaran:  els envià una carta molt emotiva que em feia il·lusió reproduir i que va ser llegida per na Neus Bibliloni. Poc després, l’onze de novembre de  l´any 2003, Miquel Martí i Pol moria a Roda de Ter ( Osona )

L’actor Jordi Bosch llegeix “De vegades penso”, un text on el poeta parla de la seva malaltia

Bàrbara Besalduch • Quan tenia quinze anys, vaig escriure un poema

Estàndard

Bàrbara Besalduch: “Quan tenia quinze anys, vaig escriure un poema…”

Així començava un dels poemes que es van llegir a la nostra edició del Jocs Florals…

“era el temps d’estimar i jo encara era pur. Us en podria dir gairebé tots els versos…”

Els nostres Jocs Florals es varen dedicar a Miquel Martí i Pol. Jo del poema que vaig escriure per al concurs no me´n recordo –mai he estat massa creativa amb la poesia-, però sí dels que es varen llegir. Quan he començat a fer memòria m’han vingut aquests versos al cap. Són d’un poema que es va llegir a la gala, i la veritat és que reflecteix perfectament el que vàrem fer nosaltres al 1998. Suposo que els assajos varen fer que els poemes entressin al meu cap i encara que feia molt de temps que no pensava en això, ara que m’hi poso recordo perfectament molts dels poemes d’en Miquel Martí i Pol, que durant un temps, vàrem aprendre a recitar i a entendre.  Recordo  na Laura, madrilenya i que no parlava gens de català, assajant la seva lectura amb na Puri al costat, recordo na Mabel amb “l’Elionor”, recordo tantes coses!! Allò va ser tota una experiència, una de les millors de la meva vida, que va combinar el descobriment d’un gran autor, les vivències amb els companys de curs i amb els professors, un gran sentit de la responsabilitat per a que tot sortís bé, i moltes emocions alhora. Penso en aquells XIII Jocs Florals i cada vegada puc recordar més detalls i més emocions.

Ara ja fa deu anys que nosaltres vàrem acabar l’escola –com passa el temps!- però per sort els records sempre hi seran!!

Felicitats a tots els qui fan possible la celebració, any rera any, d’aquest gran esdeveniment que no deixa indiferent a ningú dels qui, d’una manera o altre, hi participen.

Feliços XXV!

Marta Bennàssar • A la fi han arribat

Estàndard

     Sóc na Marta Bennàssar i vaig participar en la XXIII edició del Jocs Florals. El que millor record són les hores que vam passar damunt l’escenari del Saló d’Actes durant tota aquella setmana (que crec que tant pels meus companyes com per a mi va ser la millor setmana de totes). Recordo molt bé el dia dels Jocs, em vaig llevar amb nervis; tot i axí vàrem arribar al nostre darrer assaig i aquí els “pocs nervis” que teníem es varen multiplicar per 1000, però va arribar el moment del relax, les noies anàvem a la perruqueria mentre que els nois aprenien a fermar-se la corbata. Sense oblidar que durant tot el dia tots anàvem mirant el cel i esperant que la pluja no fes acte de presència durant aquella nit. Una vegada arreglada vaig pujar al cotxe amb la meva tia, na Puri, i el primer que em va dir va ser: fa vint-i dos anys que es fan el Jocs i MAI no ha plogut mentre que jo intentava no escoltar-la, ja que no em volia posar més nerviosa. Quan vàrem arribar tot era caòtic, roses banyades, programes xops, cabells estufats….  Però, com per art de màgia, quan els presentadors varen donar per oberts els Joc Florals, el caos va desparèixer.

     A la fi va arribar l’any dels meus Jocs Florals, ja que jo havia vist pujar a l’escenari na Mariona (la meva germana), l’Anna i en Jaume (els meus cosins) i, amb els ulls de la més petita, ho veia com una cosa impossible per a mi, però gràcies a tots els dies de preparació em vaig veure amb cor de pujar a l’escenari amb una novetat: els nervis havien desparegut. També foren especials ja que era el primer any que el meu avi Miquel no va poder assistir als que eren els meus Jocs, però això sí, ell va ser el primer que em va veure amb el meu vestit de gala.

     Quan va acabar l’acte, el que més il.lusió em feia era anar a casa i llevar-me les sabates per posar-me còmoda, però encara quedava molta nit i molta pluja perquè arribès el moment desitjat. Malgrat tot, em va agradar molt participar als Jocs Florals i tornaria a fer-ho, és clar!

     I, com deia Miquel Martí i Pol, “Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema

   Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
   Era el temps d’estimar i jo encara era pur.
   Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensa en l’angoixa
i d’aquell temps en servo ben vius tots els records.
   I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
   Mireu-me bé les mans, com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
   Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal, em  fueteja el rostre.
   Agonitzo de tant d’esforç per no saber-me
i és, per befa, en la veu que visc i agonitzo.
   I, encara, sé del cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta d’insabut i d’autèntic,
allò que potser ens altres servaran quan em perdi.

   Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens, inajornable;
i només jo en podré saber l’abast per sempre.

  Si esbrineu d’un sol gest  (1954-57)

Enviau la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com

 

na Marta Vives i els 20 anys de Jocs Florals !!!

Estàndard

Hola estimats “cayetanitos” i estimadíssims professors, en especial tots els que participeu en els Jocs Florals i feis any rera any què tot surti perfecte.

Jo tenc un bell record de la vintena edició dels Jocs Florals que em va tocar viure.

En el nostre any es va fer un recorregut per les diferents èpoques de la Història utilitzant com a mitjà de transport la poesia.

En el primer grup alguns dels alumnes van recitar una cançó popular que tractava de la mort de na Roseta (Na Roseta és morta, senyors!) i també un tros de la famosa Sibil·la amb un efecte especial que vàrem estrenar en primícia en el nostre any. Consistia en què mentre l’alumna recitava la Sibil·la, la resta que estàvem darrera la cortina de l’escenari del Saló d’Actes havíem de fer un lleuger remor amb la boca tancada, com si fos l’eco per a què quedés un efecte d’ultratomba, què descrit queda estrany, però quan vàrem aprendre a modular el to en què ho teníem que fer per a que es sentís bé la poesia, va quedar molt bé…o al manco original.

D’un altre poema que me’n record és d’un d’en Miquel Martí i Pol que es titula “No demano gran cosa”, què em va encantar des del primer moment en què el vaig escoltar al primer assaig, i no és per la complicitat mútua que tenc amb en Miquel Martí i Pol, què per algun motiu em va escriure el seu tan famós llibre “Estimada Marta” 😉 sinó què és molt expressiu i sonor.

També va ser memorable l’ ”arxi-coneguda” cançó de “Boig per tu” de Sau en versió poètica.

Finalment a mi em va tocar llegir en el darrer grup un poema què al principi no m’agradava massa sincerament, però de tant de repetir-lo en diferents entonacions, sentiments, i sobre tot l’entusiasme que em va contagiar na Miquela Lladó (què crec que li agrada bastant aquest poema)…em va enamorar. El meu poema, el qual encara record quasi sencer, va ésser “Mai donis per finit” de Miquel Àngel Riera. M’encantaven els versos que deien “m’agrada amb tu sentir-me perduda dins la mar gran, m’atreu anar sense rumb, aquest no tocar en terra del qual ara ja en deim “miquelangelejar”. Uff! lo què em va costar dir aquesta darrera paraula sense travar-me.    

Era un 5 de maig (estic quasi segura de què era aquest dia…però no ho podria jurar) i l’esperadíssim dia dels Jocs Florals arribà. Tot l’esforç, els assatjos a l’escola, els assatjos davant ma mare, i fins i tot algun davant el mirall, ja eren cosa del passat, perquè ara tocava demostrar tota aquella feina damunt l’escenari.

Després de tants de preparatius: mirar més de cent vestits per elegir la indumentària perfecta per a l’ocasió, i per descomptat resant per a què cap més dugués el teu mateix vestit el qual havia de ser formal, però sense ser massa arreglat, és a dir, no havia de ser de noces ni tampoc com un vestit qualsevol de sortir com un dissabte normal…en definitiva, elegir bé el vestit era tota una aventura, però, com cada any, acabàvem trobant el nostre vestit tard o prest.

Els nervis abans de pujar a l’escenari et tancaven l’estómac i t’eixugaven la boca que moments abans de llegir pareixia una sola de sabata, però la majoria vàrem posar en pràctica la tàctica que ens va ensenyar la molt experimentada Miquela Lladó que consistia en aspirar profundament omplint bé els pulmons, aguantar l’aire uns segons i deixar-lo sortir a poc a poc. I va ser graciós el primer pic què ho vàrem fer a un assaig perquè abans de començar ens diu: “bé ara farem uns exercicis que van bé per relaxar-vos, si vos maregeu, tranquils, és normal”. Però quan ho vaig fer el gran dia, amb l’esperança de tranquil·litzar-me un poc, ja no vaig notar el mareig perquè dels nervis ja no sabia ni els segons que contava, amollava l’aire aviat, tenia les mans banyades, les cames tremoloses i la cara tensa. Però un cop allà dalt, amb les llums que t’enlluernen i fan que no vegis a ningú i amb la concentració que ens varen ensenyar a tenir na Malena, Begonya i Miquela tot es passava i sortia beníssim. La pena era què quan et volies adonar del gran moment que estaves vivint ja estaves una altra vegada asseguda a la teva butaca esperant a que els presentadors obrissin els esperats sobres. I tenies ganes de tornar a pujar, perquè realment no ets del tot conscient del que t’està passant.

M’ha encantat reviure aquest moment una vegada més i compartir-lo amb vosaltres que ho feis possible cada any.

Des de la meva edició del Jocs Florals, cada primer dissabte de maig ha estat una constant repetir assistència a la Sala d’Actes per rememorar aquests moments i gaudir de generacions que vénen darrera. Malauradament, això d’estar estudiant enfora de l’illa no ajuda per poder-me escapar, però amb esperit mai he deixat de retornar a cada edició dels Jocs Florals.

Enhorabona a na Malena i en Tomeu per tenir una idea tan bona. I una forta i poètica abraçada a tots.

Enviau-nos la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com