Tag Archives: Miki

Maria Orell • Tots m’han tret un somriure

Estàndard

Llegint tots els comentaris, me n’he adonat que tots m’han tret un somriure.

Els meus Jocs Florals varen ser els vint-i-tresens i com ja han dit els meus amics, va ploure!

Malgrat aquest fet, els record com una de les nits que mai oblidaré, però no tan sols aquella nit, sinó també els dies, les setmanes o els mesos anteriors, en els tallers de poesia o quan, per febrer, comencen els càstings i, a partir d’aquell moment, dediques un dia a la setmana per preparar-te per al gran dia.

La setmana abans és quan aquesta preparació s’intensifica, però també s’intercalen moltíssims moments de rialles, nirvis, cançons… Record com si fos ara, els monòlegs que feia n’Enzo a l’escenari al temps de descans, o els números de ball de’n Miki escarnint a les ballarines. A més a més, em va encantar l’ambient que es respirava dins aquell saló durant els primers dies de maig en que a fora feia un sol… i totes volíem sortir per aconseguir estar un poc més morenes per tal que el vestit ens quedàs millor J Era un ambient de companyerisme, en el que compartíem el berenar o alguna que altra revista per als moments de temps lliure.  Record també que el darrer dia les nines vàrem dur les sabates a l’escola per practicar allò de caminar amb aquells tacons altíssims per l’escenari (llavors no va servir de res, perque amb tota la pluja que va caure, les sabates acabaren xopes i per no caure havies de caminar ben a poc a poc!!).

Estic desitjant que arribin els Jocs d’aquest any perque seran els darrers que viuré essent alumna de l’escola i, a més a més, la meva germana hi participa.

Esper que els Jocs Florals durin molts anys més perque són un moment que els alumnes de San Cayetano recordarem sempre.

Jaume Pizà • La màgia tan sols es troba a la poesia

Estàndard

   “Bon vespre!“. Amb aquesta simple frase però amb un significat tan ampli va ser com, juntament amb la meva amiga Sílvia, vaig donar l’inici als vint-i-tresens Jocs Florals. Aquella setmana, del 5 al 9 de maig de l’any 2008, va ser la més divertida que he passat a l’escola des que fa dotze anys vaig començar a primer d’Educació Primària
   Record que encara tenia cara de (bon)al·lot petit i he de confessar-me; mai en la meva vida he estat content que em despertin al dematí i haver d’anar a l’escola, sincerament, ho odïi. Però aquella setmana no, va ser especial, cada dia al dematí en vaig llevar amb unes ganes i una força especials per venir al col·legi. Els quaranta minuts de cotxe que hi ha des de ca meva a les “barreres negres” em passaven volant, i tot gràcies a l’ambient d’amistat, companyerisme, les rialles, el renou, els crits de na Miquelina i les imitacions de ballet d’en Miki Vidal que hi havia a dins el gegant i buit saló d’actes de l’escola, on qualsevol paraula amb un to de veu un poc més alt que els altres feia retronar les parets… Era com si no em fes falta sortir d’allà, tan sols per anar a menjar colque cosa. Per tot es respirava poesia.
   Sempre he cregut en la sort, és una molt bona amiga meva, la bona i  la dolenta és clar, ja que sempre he jugat amb ella. I
, com era de veure, era evident que aquell divendres plouria, jo ho sabia des de feia molt de temps, per això no em vaig estranyar al veure vestits banyats, pentinats desfets per la pluja i les nines pegant bots dels nirvis i em vaig limitar a pensar: Mala sort! Després de tot, perquè res del que estés passant durant aquelles dues hores a fora del saló d’actes m’importava tan poc com els resultats de la lliga femenina de petanca. Vull dir, que només m’importava el meu paper de presentador al costat de na Sílvia, no volia que ni a mi  ni a la meva parella féssim ni el més mínim error. I així va ser.
   Vull parlar també del sopar que havíem organitzat tota la classe després de que s’acabés l’acte, ja que jo sóc d’aquells que m’agrada més un dinar/sopar/berenar que qualsevol altra cosa, es respirava alegria per tots els costats del restaurant, tots els nins pareixíem “El Padrino“, i les nines que s’esforçaven en mantenir totes l’equilibri a damunt aquells gegants tacons que portaven, pareixíen na Penélope Cruz a l’entrega dels Òscars.
   …Havent-me deixat infinites coses i infinits detalls fora escriure, em deman: ¿com es poden explicar tot aquest seguit d’instantànies fora deixar-se ni un sol detall? – Tan sols amb MÀGiA, pero després de tot… LA MÀGIA TAN SOLS ES TROBA EN LA POESIA.