Tag Archives: plujós

Aina Covas • Records

Estàndard

Tot va començar amb els vint-i-dosens Jocs Florals, un any abans que es posés en marxa aquella nit on tots seríem protagonistes. Érem uns joves estudiants de tercer d’ESO, que al·lucinàvem amb els preparatius, amb la decoració que inundava tot el col·legi: miressis on miressis les flors abraçaven cada racó… I, per què no? Gaudir d’aquella meravellosa setmana on les aules de quart d’ESO es caracteritzaven per estar buides! En aquell moment tan sols ens calia esperar, però semblava tan lluny… Qui diria que un any passaria tan aviat? No n’ens vàrem adonar, i na Puri ja ens estava ensenyant vídeos de Jocs Florals anteriors, repetint-nos que calia anar arreglats, però que allò “no era una boda. Així començaren els preparatius: tallers de poesia, càstings de presentadors i aquelles mítiques reunions on el nostre particular jurat d’“Operación Triunfo”, na Malena, na Miquelina i na Begonya, ens intentaven ensenyar de la manera més amena possible.

Amb un obrir i clucar d’ulls, després d’un mes assajant, intentant trobar quin poema era el que ens arribava al cor, ens plantàrem a la setmana del 5 al 9 de maig de 2008. Vàrem repetir tantes i tantes vegades la cerimònia, que ja ens la sabíem de memòria, així que, mentre que els que assajaven eren els músics, o bé els presentadors, els lectors passàvem les hores a les butaques del Saló d’Actes parlant amb els amics, descrivint cóm seria el nostre vestit (el malson de qualsevol nina era trobar-ne una altra amb el mateix vestit!!!) i creant nous records que trobarien un lloc que mai no seria arrabassat de la nostra memòria.

Una de les anècdotes més gracioses que arriben al meu cap és que mentre na Marta Juan i na Maria Hebrero assajaven el seu número de ballet, es varen unir al ball dos al·lots (entre els que es trobava en Miquel Vidal) i ja vos podeu imaginar les llàgrimes que ens sortien a tots els col·laboradors de les rialles que ens provocava aquell particular ball. 

Havien passat 4 dies esplèndids, lluminosos i amb un sol estiuenc profundament aprofitat per totes per agafar un poc de color abans del gran dia. Quina va ser la nostra sorpresa en veure un dia mig nuvolat! Era impensable que justament la generació del 92 tinguéssim la mala sort de ser els primers on la pluja seria el marc de la nostra nit. Perruqueria, vestit, maquillatge, tacons… i paraigües. No podia ser bon senyal.

Només hi ha una paraula per descriure aquells minuts abans de començar: nirvis, nirvis i més nirvis, encara que també varen ser moments de fotografies, desitjos de voler guardar aquells records d’una nit que seria inoblidable. Recordo que quasi tots estàvem darrere l’escenari, i també la veu dels meus amics Jaume i Sílvia donant per oberts els vint-i-tresens Jocs Florals. Ballarines, pianistes, fins i tot cantants, varen ser presentats i ja arribava l’hora del segon grup de lectors. El meu poema s’anomenavaLa mare de Déui quasi ja ni havia de mirar la fulla, després d’haver-la llegida, mínim, cinquanta vegades. Tot va sortir perfectament, i sempre recordaré les abraçades amb les nostres professores, intentant digerir que “el mal moment” ja havia passat i que tan sols ens calia gaudir-ne i relaxar-nos. Però, quin mal moment? Els minuts abans de sortir a llegir sempre estan plens de somriures nirviosos, o almenys així et pareix en aquells instants, però ara donaria el que fos per rebobinar dos anys enrere i tornar a sentir aquelles pessigolles que ballaven al meu estómac.

Com a bona generació, vàrem gaudir de nombroses anècdotes: els galls que amollava en Jaume Pizà, un dels millors presentadors que han passat per l’escola; com aplaudíem i ens aixecàvem el grup de joves asseguts al centre del Saló cada vegada que un dels nostres guanyava un premi, tant fos el sisè com el primer de tots; i com cantàvem la cançó que acompanyava al nostre company fins a l’escenari… Realment érem un curs escandalós, amb totes les conseqüències, incloent les “bronques” que vàrem rebre per la manera d’expressar la nostra alegria i, de cert mode, d’explotar després de tants de mesos d’espera.

M’agradaria incloure també que, a l’hora de llegir els poemes guanyadors, sempre se n’havien encarregat na Miquelina i na Begonya, però aquesta darrera no va poder aparèixer ja que en dies propers havia de tenir a la seva filla Marta. Fins i tot record que na Miquelina va cridar-la en un dels assajos mentre que la futura mare estava a l’hospital, i amb un gran crit de “HOLA, BEGONYA!” Li vàrem transmetre tota la bona energia que vàrem poder. A la cerimònia la va substituir na Laura; si no record malament eren els seus primers Jocs com a lectora, i vàrem quedar molt contents de com se’n va sortir al final.

Per acabar, no és perquè fossin els meus Jocs Florals, però realment es va tractar dels millors Jocs Florals de la història.

jocsflorals25@hotmail.com

Maria Orell • Tots m’han tret un somriure

Estàndard

Llegint tots els comentaris, me n’he adonat que tots m’han tret un somriure.

Els meus Jocs Florals varen ser els vint-i-tresens i com ja han dit els meus amics, va ploure!

Malgrat aquest fet, els record com una de les nits que mai oblidaré, però no tan sols aquella nit, sinó també els dies, les setmanes o els mesos anteriors, en els tallers de poesia o quan, per febrer, comencen els càstings i, a partir d’aquell moment, dediques un dia a la setmana per preparar-te per al gran dia.

La setmana abans és quan aquesta preparació s’intensifica, però també s’intercalen moltíssims moments de rialles, nirvis, cançons… Record com si fos ara, els monòlegs que feia n’Enzo a l’escenari al temps de descans, o els números de ball de’n Miki escarnint a les ballarines. A més a més, em va encantar l’ambient que es respirava dins aquell saló durant els primers dies de maig en que a fora feia un sol… i totes volíem sortir per aconseguir estar un poc més morenes per tal que el vestit ens quedàs millor J Era un ambient de companyerisme, en el que compartíem el berenar o alguna que altra revista per als moments de temps lliure.  Record també que el darrer dia les nines vàrem dur les sabates a l’escola per practicar allò de caminar amb aquells tacons altíssims per l’escenari (llavors no va servir de res, perque amb tota la pluja que va caure, les sabates acabaren xopes i per no caure havies de caminar ben a poc a poc!!).

Estic desitjant que arribin els Jocs d’aquest any perque seran els darrers que viuré essent alumna de l’escola i, a més a més, la meva germana hi participa.

Esper que els Jocs Florals durin molts anys més perque són un moment que els alumnes de San Cayetano recordarem sempre.

Marta Bennàssar • A la fi han arribat

Estàndard

     Sóc na Marta Bennàssar i vaig participar en la XXIII edició del Jocs Florals. El que millor record són les hores que vam passar damunt l’escenari del Saló d’Actes durant tota aquella setmana (que crec que tant pels meus companyes com per a mi va ser la millor setmana de totes). Recordo molt bé el dia dels Jocs, em vaig llevar amb nervis; tot i axí vàrem arribar al nostre darrer assaig i aquí els “pocs nervis” que teníem es varen multiplicar per 1000, però va arribar el moment del relax, les noies anàvem a la perruqueria mentre que els nois aprenien a fermar-se la corbata. Sense oblidar que durant tot el dia tots anàvem mirant el cel i esperant que la pluja no fes acte de presència durant aquella nit. Una vegada arreglada vaig pujar al cotxe amb la meva tia, na Puri, i el primer que em va dir va ser: fa vint-i dos anys que es fan el Jocs i MAI no ha plogut mentre que jo intentava no escoltar-la, ja que no em volia posar més nerviosa. Quan vàrem arribar tot era caòtic, roses banyades, programes xops, cabells estufats….  Però, com per art de màgia, quan els presentadors varen donar per oberts els Joc Florals, el caos va desparèixer.

     A la fi va arribar l’any dels meus Jocs Florals, ja que jo havia vist pujar a l’escenari na Mariona (la meva germana), l’Anna i en Jaume (els meus cosins) i, amb els ulls de la més petita, ho veia com una cosa impossible per a mi, però gràcies a tots els dies de preparació em vaig veure amb cor de pujar a l’escenari amb una novetat: els nervis havien desparegut. També foren especials ja que era el primer any que el meu avi Miquel no va poder assistir als que eren els meus Jocs, però això sí, ell va ser el primer que em va veure amb el meu vestit de gala.

     Quan va acabar l’acte, el que més il.lusió em feia era anar a casa i llevar-me les sabates per posar-me còmoda, però encara quedava molta nit i molta pluja perquè arribès el moment desitjat. Malgrat tot, em va agradar molt participar als Jocs Florals i tornaria a fer-ho, és clar!

     I, com deia Miquel Martí i Pol, “Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema

   Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
   Era el temps d’estimar i jo encara era pur.
   Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensa en l’angoixa
i d’aquell temps en servo ben vius tots els records.
   I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
   Mireu-me bé les mans, com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
   Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal, em  fueteja el rostre.
   Agonitzo de tant d’esforç per no saber-me
i és, per befa, en la veu que visc i agonitzo.
   I, encara, sé del cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta d’insabut i d’autèntic,
allò que potser ens altres servaran quan em perdi.

   Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens, inajornable;
i només jo en podré saber l’abast per sempre.

  Si esbrineu d’un sol gest  (1954-57)

Enviau la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com

 

Sílvia López • Presentar els Jocs

Estàndard
cariciaypatada.blogspot.com

Hola, jo sóc na Sílvia i vaig tenir la sort de passar pels Jocs Florals un plujós 5 de maig del 2008. I us demanareu: com que “plujós”? Doncs sí, encara que paregui mentida, després de (aleshores) vint-i-dos anys celebrant els Jocs Florals sense una gota, els integrants de la generació del ’92 vàrem tenir “la sort” de gaudir d’una bona ploguda aquell vespre. Tots els pentinats de perruqueria, els vestits comprats des de feia més d’un mes i les corbates recentment apreses a fermar van quedar xops tan sols en posar un peu fora de la majestuosa Sala d’Actes de Sant Gaietà. 

     Com cada any, els nirvis i les ganes de començar es respiraven a l’ambient mentre anàvem arribant, un a un, a l’entrada de la Sala. D’aquells moments d’arribada, francament, no recordo quasi res. Degueren ser els nirvis o la recerca contínua d’un lloc ón la pluja no em banyés, pero el record d’un moment en especial no el tinc. L’únic que podria dir és que, de sobte, d’un dia per l’altre, tots els meus amics amb els qui havia compartit classes, menjadors, jocs, campaments, joguines (i fins i tot qualque xupa-xup) em pareixien persones adultes, persones que havien crescut de cop i volta per art de màgia… supòs que la mateixa màgia amb la que vam celebrar els nostres XXIII Jocs Florals. 

     El record que tinc del meu moment de glòria en aquell escenari: presentar els Jocs Florals. No sé si era cosa meva, però la Sala d’Actes es va presentar davant dels meus ulls més grossa que mai. Més plena de gent que mai. I, a sobre, vaig haver de anar alerta a l’hora de dirigir-me cap al faristol; havia d’anar amb compte de no patinar amb aquells tacons banyats i aquell trispol de fusta! Però tot anà bé i, juntament amb el meu company Jaume, vam donar començament als Jocs Florals. Amb tot l’ímpetu que ens era possible, tal i com na Miquela ens havia ensenyat. 

     Va ser meravellós, i cada pic que ens retiràvem de l’escenari no era un moment per donar gràcies a Déu d’haver sortit de la mirada de la gent, sinó que era un instant per a agafar aire i sortir, tot d’una, amb més forces que abans. Finalment, també vam tenir l’oportunitat d’anomenar els premiats. Sols recordo dues coses d’aquell moment: la curiosa pronunciació de la “è” a la frase “I el guanyador ÉS…” del meu company Jaume qui, amb el seu infalible accent d’Alaró, pronuncià la “e” de “és” oberta. Ben oberta. Cada cop que deia la frase, el públic més jove esclatava a riure. Jaume… que divertit que ets! 

     I a mi, em dedico com a record el treball que em va costar obrir un del sobres dels premiats. Estic segura que si al ‘Facebook’ hi haguès un grup que es digués “Jo també opino que els sobres dels premiats en els Jocs Florals estan tancats amb Super-glue”, tots els presentadors dels Jocs hi estaríem apuntats. 

     Però… com bé diu un mallorquí: “I que no és guapo, això?“. Que visquin els Jocs molts anys més, perquè marquen un abans i un després a la vida de l’estudiant de Sant Gaietà.

    Viviu-los amb ganes, amb força, i amb il·lusió perquè, com vaig llegir a un llibre en certa ocasió: “Jo no crec en un escenari en el que no es pugui guanyar“.

jocsflorals25@hotmail.com