Tag Archives: quinze

Marta Bennàssar • A la fi han arribat

Estàndard

     Sóc na Marta Bennàssar i vaig participar en la XXIII edició del Jocs Florals. El que millor record són les hores que vam passar damunt l’escenari del Saló d’Actes durant tota aquella setmana (que crec que tant pels meus companyes com per a mi va ser la millor setmana de totes). Recordo molt bé el dia dels Jocs, em vaig llevar amb nervis; tot i axí vàrem arribar al nostre darrer assaig i aquí els “pocs nervis” que teníem es varen multiplicar per 1000, però va arribar el moment del relax, les noies anàvem a la perruqueria mentre que els nois aprenien a fermar-se la corbata. Sense oblidar que durant tot el dia tots anàvem mirant el cel i esperant que la pluja no fes acte de presència durant aquella nit. Una vegada arreglada vaig pujar al cotxe amb la meva tia, na Puri, i el primer que em va dir va ser: fa vint-i dos anys que es fan el Jocs i MAI no ha plogut mentre que jo intentava no escoltar-la, ja que no em volia posar més nerviosa. Quan vàrem arribar tot era caòtic, roses banyades, programes xops, cabells estufats….  Però, com per art de màgia, quan els presentadors varen donar per oberts els Joc Florals, el caos va desparèixer.

     A la fi va arribar l’any dels meus Jocs Florals, ja que jo havia vist pujar a l’escenari na Mariona (la meva germana), l’Anna i en Jaume (els meus cosins) i, amb els ulls de la més petita, ho veia com una cosa impossible per a mi, però gràcies a tots els dies de preparació em vaig veure amb cor de pujar a l’escenari amb una novetat: els nervis havien desparegut. També foren especials ja que era el primer any que el meu avi Miquel no va poder assistir als que eren els meus Jocs, però això sí, ell va ser el primer que em va veure amb el meu vestit de gala.

     Quan va acabar l’acte, el que més il.lusió em feia era anar a casa i llevar-me les sabates per posar-me còmoda, però encara quedava molta nit i molta pluja perquè arribès el moment desitjat. Malgrat tot, em va agradar molt participar als Jocs Florals i tornaria a fer-ho, és clar!

     I, com deia Miquel Martí i Pol, “Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema

   Quan tenia quinze anys vaig escriure un poema.
   Era el temps d’estimar i jo encara era pur.
   Us en podria dir gairebé tots els versos
perquè llavors encara no pensa en l’angoixa
i d’aquell temps en servo ben vius tots els records.
   I ara he estimat i he sofert i sóc home,
i tinc vint-i-set anys i la veu fosca i trista
i voldria oblidar tots els versos que escric.
   Mireu-me bé les mans, com una rel em lliguen.
En les paraules sóc talment inviolable
que cada mot em torna més i més solitari,
més impotent potser per creure en els prodigis.
   Tinc la rel dels cabells amarada de sorra
i el vent, un vent de sal, em  fueteja el rostre.
   Agonitzo de tant d’esforç per no saber-me
i és, per befa, en la veu que visc i agonitzo.
   I, encara, sé del cert que recomençar fóra
tan inútil i absurd que en el joc hi perdria
tot el que encara em resta d’insabut i d’autèntic,
allò que potser ens altres servaran quan em perdi.

   Tot el que estimo i vull es resoldrà algun dia
en un sol mot obscur i dens, inajornable;
i només jo en podré saber l’abast per sempre.

  Si esbrineu d’un sol gest  (1954-57)

Enviau la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com