Tag Archives: Sau

na Marta Vives i els 20 anys de Jocs Florals !!!

Estàndard

Hola estimats “cayetanitos” i estimadíssims professors, en especial tots els que participeu en els Jocs Florals i feis any rera any què tot surti perfecte.

Jo tenc un bell record de la vintena edició dels Jocs Florals que em va tocar viure.

En el nostre any es va fer un recorregut per les diferents èpoques de la Història utilitzant com a mitjà de transport la poesia.

En el primer grup alguns dels alumnes van recitar una cançó popular que tractava de la mort de na Roseta (Na Roseta és morta, senyors!) i també un tros de la famosa Sibil·la amb un efecte especial que vàrem estrenar en primícia en el nostre any. Consistia en què mentre l’alumna recitava la Sibil·la, la resta que estàvem darrera la cortina de l’escenari del Saló d’Actes havíem de fer un lleuger remor amb la boca tancada, com si fos l’eco per a què quedés un efecte d’ultratomba, què descrit queda estrany, però quan vàrem aprendre a modular el to en què ho teníem que fer per a que es sentís bé la poesia, va quedar molt bé…o al manco original.

D’un altre poema que me’n record és d’un d’en Miquel Martí i Pol que es titula “No demano gran cosa”, què em va encantar des del primer moment en què el vaig escoltar al primer assaig, i no és per la complicitat mútua que tenc amb en Miquel Martí i Pol, què per algun motiu em va escriure el seu tan famós llibre “Estimada Marta” 😉 sinó què és molt expressiu i sonor.

També va ser memorable l’ ”arxi-coneguda” cançó de “Boig per tu” de Sau en versió poètica.

Finalment a mi em va tocar llegir en el darrer grup un poema què al principi no m’agradava massa sincerament, però de tant de repetir-lo en diferents entonacions, sentiments, i sobre tot l’entusiasme que em va contagiar na Miquela Lladó (què crec que li agrada bastant aquest poema)…em va enamorar. El meu poema, el qual encara record quasi sencer, va ésser “Mai donis per finit” de Miquel Àngel Riera. M’encantaven els versos que deien “m’agrada amb tu sentir-me perduda dins la mar gran, m’atreu anar sense rumb, aquest no tocar en terra del qual ara ja en deim “miquelangelejar”. Uff! lo què em va costar dir aquesta darrera paraula sense travar-me.    

Era un 5 de maig (estic quasi segura de què era aquest dia…però no ho podria jurar) i l’esperadíssim dia dels Jocs Florals arribà. Tot l’esforç, els assatjos a l’escola, els assatjos davant ma mare, i fins i tot algun davant el mirall, ja eren cosa del passat, perquè ara tocava demostrar tota aquella feina damunt l’escenari.

Després de tants de preparatius: mirar més de cent vestits per elegir la indumentària perfecta per a l’ocasió, i per descomptat resant per a què cap més dugués el teu mateix vestit el qual havia de ser formal, però sense ser massa arreglat, és a dir, no havia de ser de noces ni tampoc com un vestit qualsevol de sortir com un dissabte normal…en definitiva, elegir bé el vestit era tota una aventura, però, com cada any, acabàvem trobant el nostre vestit tard o prest.

Els nervis abans de pujar a l’escenari et tancaven l’estómac i t’eixugaven la boca que moments abans de llegir pareixia una sola de sabata, però la majoria vàrem posar en pràctica la tàctica que ens va ensenyar la molt experimentada Miquela Lladó que consistia en aspirar profundament omplint bé els pulmons, aguantar l’aire uns segons i deixar-lo sortir a poc a poc. I va ser graciós el primer pic què ho vàrem fer a un assaig perquè abans de començar ens diu: “bé ara farem uns exercicis que van bé per relaxar-vos, si vos maregeu, tranquils, és normal”. Però quan ho vaig fer el gran dia, amb l’esperança de tranquil·litzar-me un poc, ja no vaig notar el mareig perquè dels nervis ja no sabia ni els segons que contava, amollava l’aire aviat, tenia les mans banyades, les cames tremoloses i la cara tensa. Però un cop allà dalt, amb les llums que t’enlluernen i fan que no vegis a ningú i amb la concentració que ens varen ensenyar a tenir na Malena, Begonya i Miquela tot es passava i sortia beníssim. La pena era què quan et volies adonar del gran moment que estaves vivint ja estaves una altra vegada asseguda a la teva butaca esperant a que els presentadors obrissin els esperats sobres. I tenies ganes de tornar a pujar, perquè realment no ets del tot conscient del que t’està passant.

M’ha encantat reviure aquest moment una vegada més i compartir-lo amb vosaltres que ho feis possible cada any.

Des de la meva edició del Jocs Florals, cada primer dissabte de maig ha estat una constant repetir assistència a la Sala d’Actes per rememorar aquests moments i gaudir de generacions que vénen darrera. Malauradament, això d’estar estudiant enfora de l’illa no ajuda per poder-me escapar, però amb esperit mai he deixat de retornar a cada edició dels Jocs Florals.

Enhorabona a na Malena i en Tomeu per tenir una idea tan bona. I una forta i poètica abraçada a tots.

Enviau-nos la vostra aportació a   jocsflorals25@hotmail.com