Tag Archives: Sílvia

Vespre d’emocions i nervis

Estàndard

    Un any després continuam recordant aquell vespre ple d’emocions i nervis, que continua gravat a les nostres memòries com un record inoblidable. Unes setmanes assajant fins a  l’arribada del gran dia… cent alumnes al voltant d’aquest certamen durant una setmana molt especial per a tots nosaltres. No solament els lectors i presentadors, tots teníem una tasca especial, fonamental per a la preparació d’aquest acte. La millor setmana de l’escola, sense dubte. Encara tenim aquest record gravat als nostres cors… i esperem que sempre perduri en nosaltres.

   No tenim molta inspiració ara, a les onze i mitja del matí d’un diumenge; esperem que els poetes d’aquest any en tenguin més que nosaltres. Una besada molt forta, vos deixam una foto del que va sortir al diari poc després de la nostra actuació. Moltes gràcies a tot el professorat, per fer possible aquest somni.

Sílvia Jordà i Raúl Díaz

(1r Batxiller C)

un retall de diari

Aina Covas • Records

Estàndard

Tot va començar amb els vint-i-dosens Jocs Florals, un any abans que es posés en marxa aquella nit on tots seríem protagonistes. Érem uns joves estudiants de tercer d’ESO, que al·lucinàvem amb els preparatius, amb la decoració que inundava tot el col·legi: miressis on miressis les flors abraçaven cada racó… I, per què no? Gaudir d’aquella meravellosa setmana on les aules de quart d’ESO es caracteritzaven per estar buides! En aquell moment tan sols ens calia esperar, però semblava tan lluny… Qui diria que un any passaria tan aviat? No n’ens vàrem adonar, i na Puri ja ens estava ensenyant vídeos de Jocs Florals anteriors, repetint-nos que calia anar arreglats, però que allò “no era una boda. Així començaren els preparatius: tallers de poesia, càstings de presentadors i aquelles mítiques reunions on el nostre particular jurat d’“Operación Triunfo”, na Malena, na Miquelina i na Begonya, ens intentaven ensenyar de la manera més amena possible.

Amb un obrir i clucar d’ulls, després d’un mes assajant, intentant trobar quin poema era el que ens arribava al cor, ens plantàrem a la setmana del 5 al 9 de maig de 2008. Vàrem repetir tantes i tantes vegades la cerimònia, que ja ens la sabíem de memòria, així que, mentre que els que assajaven eren els músics, o bé els presentadors, els lectors passàvem les hores a les butaques del Saló d’Actes parlant amb els amics, descrivint cóm seria el nostre vestit (el malson de qualsevol nina era trobar-ne una altra amb el mateix vestit!!!) i creant nous records que trobarien un lloc que mai no seria arrabassat de la nostra memòria.

Una de les anècdotes més gracioses que arriben al meu cap és que mentre na Marta Juan i na Maria Hebrero assajaven el seu número de ballet, es varen unir al ball dos al·lots (entre els que es trobava en Miquel Vidal) i ja vos podeu imaginar les llàgrimes que ens sortien a tots els col·laboradors de les rialles que ens provocava aquell particular ball. 

Havien passat 4 dies esplèndids, lluminosos i amb un sol estiuenc profundament aprofitat per totes per agafar un poc de color abans del gran dia. Quina va ser la nostra sorpresa en veure un dia mig nuvolat! Era impensable que justament la generació del 92 tinguéssim la mala sort de ser els primers on la pluja seria el marc de la nostra nit. Perruqueria, vestit, maquillatge, tacons… i paraigües. No podia ser bon senyal.

Només hi ha una paraula per descriure aquells minuts abans de començar: nirvis, nirvis i més nirvis, encara que també varen ser moments de fotografies, desitjos de voler guardar aquells records d’una nit que seria inoblidable. Recordo que quasi tots estàvem darrere l’escenari, i també la veu dels meus amics Jaume i Sílvia donant per oberts els vint-i-tresens Jocs Florals. Ballarines, pianistes, fins i tot cantants, varen ser presentats i ja arribava l’hora del segon grup de lectors. El meu poema s’anomenavaLa mare de Déui quasi ja ni havia de mirar la fulla, després d’haver-la llegida, mínim, cinquanta vegades. Tot va sortir perfectament, i sempre recordaré les abraçades amb les nostres professores, intentant digerir que “el mal moment” ja havia passat i que tan sols ens calia gaudir-ne i relaxar-nos. Però, quin mal moment? Els minuts abans de sortir a llegir sempre estan plens de somriures nirviosos, o almenys així et pareix en aquells instants, però ara donaria el que fos per rebobinar dos anys enrere i tornar a sentir aquelles pessigolles que ballaven al meu estómac.

Com a bona generació, vàrem gaudir de nombroses anècdotes: els galls que amollava en Jaume Pizà, un dels millors presentadors que han passat per l’escola; com aplaudíem i ens aixecàvem el grup de joves asseguts al centre del Saló cada vegada que un dels nostres guanyava un premi, tant fos el sisè com el primer de tots; i com cantàvem la cançó que acompanyava al nostre company fins a l’escenari… Realment érem un curs escandalós, amb totes les conseqüències, incloent les “bronques” que vàrem rebre per la manera d’expressar la nostra alegria i, de cert mode, d’explotar després de tants de mesos d’espera.

M’agradaria incloure també que, a l’hora de llegir els poemes guanyadors, sempre se n’havien encarregat na Miquelina i na Begonya, però aquesta darrera no va poder aparèixer ja que en dies propers havia de tenir a la seva filla Marta. Fins i tot record que na Miquelina va cridar-la en un dels assajos mentre que la futura mare estava a l’hospital, i amb un gran crit de “HOLA, BEGONYA!” Li vàrem transmetre tota la bona energia que vàrem poder. A la cerimònia la va substituir na Laura; si no record malament eren els seus primers Jocs com a lectora, i vàrem quedar molt contents de com se’n va sortir al final.

Per acabar, no és perquè fossin els meus Jocs Florals, però realment es va tractar dels millors Jocs Florals de la història.

jocsflorals25@hotmail.com

Jaume Pizà • La màgia tan sols es troba a la poesia

Estàndard

   “Bon vespre!“. Amb aquesta simple frase però amb un significat tan ampli va ser com, juntament amb la meva amiga Sílvia, vaig donar l’inici als vint-i-tresens Jocs Florals. Aquella setmana, del 5 al 9 de maig de l’any 2008, va ser la més divertida que he passat a l’escola des que fa dotze anys vaig començar a primer d’Educació Primària
   Record que encara tenia cara de (bon)al·lot petit i he de confessar-me; mai en la meva vida he estat content que em despertin al dematí i haver d’anar a l’escola, sincerament, ho odïi. Però aquella setmana no, va ser especial, cada dia al dematí en vaig llevar amb unes ganes i una força especials per venir al col·legi. Els quaranta minuts de cotxe que hi ha des de ca meva a les “barreres negres” em passaven volant, i tot gràcies a l’ambient d’amistat, companyerisme, les rialles, el renou, els crits de na Miquelina i les imitacions de ballet d’en Miki Vidal que hi havia a dins el gegant i buit saló d’actes de l’escola, on qualsevol paraula amb un to de veu un poc més alt que els altres feia retronar les parets… Era com si no em fes falta sortir d’allà, tan sols per anar a menjar colque cosa. Per tot es respirava poesia.
   Sempre he cregut en la sort, és una molt bona amiga meva, la bona i  la dolenta és clar, ja que sempre he jugat amb ella. I
, com era de veure, era evident que aquell divendres plouria, jo ho sabia des de feia molt de temps, per això no em vaig estranyar al veure vestits banyats, pentinats desfets per la pluja i les nines pegant bots dels nirvis i em vaig limitar a pensar: Mala sort! Després de tot, perquè res del que estés passant durant aquelles dues hores a fora del saló d’actes m’importava tan poc com els resultats de la lliga femenina de petanca. Vull dir, que només m’importava el meu paper de presentador al costat de na Sílvia, no volia que ni a mi  ni a la meva parella féssim ni el més mínim error. I així va ser.
   Vull parlar també del sopar que havíem organitzat tota la classe després de que s’acabés l’acte, ja que jo sóc d’aquells que m’agrada més un dinar/sopar/berenar que qualsevol altra cosa, es respirava alegria per tots els costats del restaurant, tots els nins pareixíem “El Padrino“, i les nines que s’esforçaven en mantenir totes l’equilibri a damunt aquells gegants tacons que portaven, pareixíen na Penélope Cruz a l’entrega dels Òscars.
   …Havent-me deixat infinites coses i infinits detalls fora escriure, em deman: ¿com es poden explicar tot aquest seguit d’instantànies fora deixar-se ni un sol detall? – Tan sols amb MÀGiA, pero després de tot… LA MÀGIA TAN SOLS ES TROBA EN LA POESIA.  

Sílvia López • Presentar els Jocs

Estàndard
cariciaypatada.blogspot.com

Hola, jo sóc na Sílvia i vaig tenir la sort de passar pels Jocs Florals un plujós 5 de maig del 2008. I us demanareu: com que “plujós”? Doncs sí, encara que paregui mentida, després de (aleshores) vint-i-dos anys celebrant els Jocs Florals sense una gota, els integrants de la generació del ’92 vàrem tenir “la sort” de gaudir d’una bona ploguda aquell vespre. Tots els pentinats de perruqueria, els vestits comprats des de feia més d’un mes i les corbates recentment apreses a fermar van quedar xops tan sols en posar un peu fora de la majestuosa Sala d’Actes de Sant Gaietà. 

     Com cada any, els nirvis i les ganes de començar es respiraven a l’ambient mentre anàvem arribant, un a un, a l’entrada de la Sala. D’aquells moments d’arribada, francament, no recordo quasi res. Degueren ser els nirvis o la recerca contínua d’un lloc ón la pluja no em banyés, pero el record d’un moment en especial no el tinc. L’únic que podria dir és que, de sobte, d’un dia per l’altre, tots els meus amics amb els qui havia compartit classes, menjadors, jocs, campaments, joguines (i fins i tot qualque xupa-xup) em pareixien persones adultes, persones que havien crescut de cop i volta per art de màgia… supòs que la mateixa màgia amb la que vam celebrar els nostres XXIII Jocs Florals. 

     El record que tinc del meu moment de glòria en aquell escenari: presentar els Jocs Florals. No sé si era cosa meva, però la Sala d’Actes es va presentar davant dels meus ulls més grossa que mai. Més plena de gent que mai. I, a sobre, vaig haver de anar alerta a l’hora de dirigir-me cap al faristol; havia d’anar amb compte de no patinar amb aquells tacons banyats i aquell trispol de fusta! Però tot anà bé i, juntament amb el meu company Jaume, vam donar començament als Jocs Florals. Amb tot l’ímpetu que ens era possible, tal i com na Miquela ens havia ensenyat. 

     Va ser meravellós, i cada pic que ens retiràvem de l’escenari no era un moment per donar gràcies a Déu d’haver sortit de la mirada de la gent, sinó que era un instant per a agafar aire i sortir, tot d’una, amb més forces que abans. Finalment, també vam tenir l’oportunitat d’anomenar els premiats. Sols recordo dues coses d’aquell moment: la curiosa pronunciació de la “è” a la frase “I el guanyador ÉS…” del meu company Jaume qui, amb el seu infalible accent d’Alaró, pronuncià la “e” de “és” oberta. Ben oberta. Cada cop que deia la frase, el públic més jove esclatava a riure. Jaume… que divertit que ets! 

     I a mi, em dedico com a record el treball que em va costar obrir un del sobres dels premiats. Estic segura que si al ‘Facebook’ hi haguès un grup que es digués “Jo també opino que els sobres dels premiats en els Jocs Florals estan tancats amb Super-glue”, tots els presentadors dels Jocs hi estaríem apuntats. 

     Però… com bé diu un mallorquí: “I que no és guapo, això?“. Que visquin els Jocs molts anys més, perquè marquen un abans i un després a la vida de l’estudiant de Sant Gaietà.

    Viviu-los amb ganes, amb força, i amb il·lusió perquè, com vaig llegir a un llibre en certa ocasió: “Jo no crec en un escenari en el que no es pugui guanyar“.

jocsflorals25@hotmail.com